El temps

Un relat de: Montseblanc
Estic asseguda dins el cotxe, aparcat al descampat de davant l’institut on estudia el meu fill. Aquest any acaba. Ha fet els quatre anys d’E.S.O.

Són tres quarts de tres de la tarda d’un dia de juny. Avui fa sol. Miro com van arribant els altres pares i mares amb els seus cotxes. El del Ford, que sempre va com un boig; el de la furgoneta marró, que portem quatre anys mirant-nos intensament i encara no ens hem saludat; la mare del Kia, que molts cops s’aparca al meu costat; la dona que fa de cangur d’un company del meu fill, que em saluda al supermercat i que no sé com es diu; la mare que porta un gos pelut, petit, negre, que el passeja entre els cotxes i més enllà; la noia que baixa del cotxe a fer un cigarret (si no plou, llavors fuma dins el cotxe).

Tinc la ràdio posada, com cada dia, al cinc, volum intermedi. Sonen Nicole Kidman i Robbie Williams cantant “Something Stupid”. Em poso les ulleres de sol. Fa una ventada (què ho fa que ara sempre fa vent?) i s’aixeca un núvol de pols que es desplaça lateralment cap el camí que porta a uns horts. Les herbes, que havien estat d’un verd gairebé fosforescent al maig, són mig mortes ara, amb la seva missió complida, plenes de granes que dobleguen les espigues amb el seu pes. Voleia una bossa de plàstic de color blanc. La seva improvisada coreografia atrapa les mirades avorrides de tots.

Quatre anys en que jo he vingut a recollir el me fill cada dia de classe, a quarts de tres, i he estat vint minuts esperant-lo dins el cotxe. Vuit cents dies que jo pensava que trigarien més a passar. I és una tonteria, perquè hores d’ara ja hauria de saber que sempre fallo en aquests càlculs del temps i la seva extensió. Per tant, uns anys que han passat volant. Deixeu-m’ho dir, aquí que ningú em pot portar la contrària. Perquè quan li dic al meu fill o als seus companys se’n riuen de mi, diuen que exagero, que el temps no corra tant... Però sí que ho fa, sembla que sigui ahir, el primer dia que vaig entrar a aquest aparcament polsinós, i ja s’acaba...

Quatre anys de sortir corrents de casa, deixant el dinar a punt.

Dies de tardor, en que les fulles voleiaven al voltant del cotxe estacionat i les gotes de pluja desdibuixaven la vista a través del parabrises, fent que la realitat llisqués vidre avall, com si l’institut fos una aquarel•la que s’autopintava una i altra vegada. Els dies de pluja, la ràdio parada. El Montseny emboirat a l’horitzó.

Dies d’hivern, amb l’abric posat dins el cotxe. Veient el cel gris, l’herba morta per les glaçades, la vorera humida. Els nois que sortien cridant, rient... El sol caient rere els pisos, sense esma per a més. Les muntanyes emblanquinades de vegades.

Dies de primavera, en que la sang em feia estar més viva que mai, observant els colors renovats, les herbes que volien envair el terreny sense asfaltar. Abaixant la finestreta per ensumar la flaire de verd. Posant les mans al sol, sobre el volant.

Dies d’estiu. Poquets, per sort, gràcies a les vacances, en que em cremava dins el cotxe i em feia vergonya baixar mentre esperava.

I aquell dia en que un ramat d’ovelles, sortides encara no sé d’on, van rodejar el cotxe i el van sacsejar quan el pastor les va espantar perquè anessin cap a un lloc determinat. L’olor de llana que feien, totes les cagarades que van deixar rere elles, l’aroma de fonolls trepitjats que va venir després...

O aquell en que una tempesta va decidir esclatar just a l’hora de sortir els alumnes (sol passar) i va caure un llamp a uns dos cents metres i el cotxe sencer va tremolar. El cel de color violeta i els nanos corrent per les voreres.

Dies en que arribava esbufegant, tot i conduir, perquè venia d’estar amb ell, o ell...

O aquell en que mentre esperava estava pendent del mòbil perquè l’ambulància s’acabava d’endur el pare a urgències i jo recollia el meu fill i me n’anava corrent cap allà. La monotonia esbarriada, el neguit fent enyorar la tranquil•la quotidianitat.

El pensament que m’aclapara, que gairebé m’estaborneix, és que d’igual manera que han passat quatre anys en un sospir, en passaran quatre més, i tornaré a pensar el mateix. Potser ho estic pensant i ja han passat, ja en són vuit, i dotze... I la sensació d’impotència, d’irrealitat, d’estar somiant, em deixa sense forces. Com poden caminar tan ràpid els estius, els hiverns, les carícies, els somriures, les llàgrimes, les xerrades i el silenci?

Comentaris

  • Haig...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-06-2018

    ...de dir que la cançó que menciono al relat és exactament la que va sonar en el moment en que feia aquestes reflexions sobre el pas del temps que després vaig posar per escrit. No la vaig escollir especialment.
    Gràcies a tots pels vostres comentaris.

  • Com si l'institut fos una aquarel·la que s'autopintava una i altra vegada[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 16-06-2018 | Valoració: 10

    Al llarg de tot el teu relat he visualitzat un temps sempre ple (cronològicament parlant i atmosfèrica) i encara te'n queda per fer-li un espai a l'estaborniment, que això també sol passar; moltes persones pensem, quan estem baixes, que aquest és el nostre estat natural –res més incert– quan observem que tot és una successió de clarors i foscors o dies amb les seues ombres, o canvis d'estacions, brusquedat a voltes…. Però crec que, siga com siga la nostra vida, tendim a viure-la intensament, unes vegades més per dins que per fora i a l'inrevés, i per això sentim que se'n va tan de pressa, però es que hi ha dos factors que creen aquesta sensació.
    Un és l'edat: per molt que ells se'n riguen, un dia, després d'haver fet els trenta, el teu fill et donarà tota la raó.
    L'altre, encara que de vegades em dic que no és possible: que estem a gust. Sí, ja sé que no sempre aquella mirada intensa té o no el seu aquell, que el raig, la bossa, la pluja… Això o allò, no necessàriament bonic o lleig. Però, i aquests colps d'amor i de por… que de vegades et porten a l'estaborniment necessàriament, són les dues cares de la vida i cal tenir-ho present. Ens permeten encarar millor el dolor i valorar més conscientment els moments de plaer, sense haver de complicar-nos massa en açò últim: petits o grans plaers, el que conta és poder gaudir-los.
    A propòsit de 'Something Stupid', perquè no coneixia la cançó i m'ha fet gracia, quedar-nos amb un senzill i sincer 'Et vull', mentre busques els mots que creus que t'ajudaran a mantenir viva la flama: si et passes o et perds i no t'entenen serà pitjor… Llàstima de l'esforç.
    La veritat és que hem d'estar molt i molt acovardits per no sentir, encara que no siga primavera, aquesta pulsió de la sang.
    I, amb els comentaris que tens més avall, només em queda afegir una altra obvietat:

    Que has escrit obvietats (ho dic, en aquest cas, com un afalagament) meravellosament escrites, totalment a l'alçada de la teua incombustible creativitat, a més d'intel·ligibles sempre, i amb uns mots precisos i comparacions i expressions que sempre em fascinen i em fan desitjar seguir llegint-te, perquè contínuament tens un relat original i molt intens, sense parts fluixes, que progressa a partir de vivències i fets quotidians, on tenen una gran presència la sensibilitat i l'amor.
    M'ha més que agradat. Gràcies i Felicitats.

  • L’has tocat bé[Ofensiu]
    kefas | 14-06-2018

    El tema del temps, amb un tempo admirable.

    Mentre et descrius esclavitzada pel deu Cronos, aquest devorador de l’existència que intenta submergir-nos en l’esclavatge de les hores per impedir l’atenció conscient en el gaudi de les coses i persones, vas relatant com el déu Kairos treu el cap i et permet fruir de l’oportunitat dels moments plaents i vitals que es colen entre les reixes de la presó de Cronos.

    També suggereixes el teu festeig amb Aion, el déu els instants infinits, de plaer o d’angoixa en que el temps no existeix.

    I tot plegat, compassat amb una la referència musical, de la que personalment prefereixo la versió de la Nancy i el Frank,

    Ja sé que haig d'esperar
    hasta que tu
    tinguis el temps
    per passar una tarda amb mí
    ...
    I llavors surto jo
    i ho espatllo tot
    dient això tant estúpid
    de t'estimo

    Un relat rodó. Com el temps circular en el que estem immergits. Ai, no, perdó, que el temps és un concepte sobre la percepció del canvi de les coses sense existència real. No existeix !

  • El pas del temps[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-06-2018 | Valoració: 10

    Un dels grans temes de la literatura, el pas del temps. I el teu relat és un seguit de fotografies de la vida. De situacions quotidianes en fas literatura. I m'encanten! Una forta abraçada, Montse.

    Aleix

  • Fa mal...i forma part de la vida[Ofensiu]
    Mena Guiga | 10-06-2018

    Fa mal, perquè el que és passa a ha estat, a va ser, a havia estat i es va tornant més i més pretèrit. Què en restarà? Un escrit, unes imatges, un record...més: el que més de tot és el que queda de pòsit a l'ànima, el veritable aliment. I aquest aliment es fa més gran si, apart de la vivença, hi ha, com en aquest cas, un escrit que amara -tambè va a l'ànima- i si hi haguessis afegit fotografies -les preses des de la mirada profunda, no pot ser d'altra manera- també.
    Fa mal i és la vida, aquesta restallera de sumes i restes ineludible.


    Mena

  • El goig d'esser pare.[Ofensiu]
    Nil | 10-06-2018 | Valoració: 10

    Sovint he d'arranjar uns enjardinaments davant la portalada d'una escola d'infants, a hores punta, vull dir quan venen els papàs i les mamàs a recollir les criatures. L'espai on m'hi trobo esdevé, aleshores, un lloc on els crits, les rialles, les converses, la diversitat de cares i tot un llarg de matisos difícil d'explicar, eclipsen, en el meu cas, la bellesa de les plantes i flors que m'envolten. M'hi fixo, en el mainatge, en les mares, però sobretot en els pares, amb els quals irremeiablement en comparo i sobretot els hi tinc enveja sana, perquè a mi m'hagués fet moltíssima il·lusió ésser-ho també... El teu relat, els teus relats, sempre incideixen més en la en les petiteses de la vida i en els subjectes físics que els sustenten: atmosfèrics per damunt de tot,, que no pas en les persones. És per això que dedueixo que et un ésser intern és tremendament sentimental i no cal dir melancòlic. I això és palesa en la teva amena forma d'expressió escrita.

  • caminar ràpid[Ofensiu]
    Josep Maria Basté Framis | 10-06-2018 | Valoració: 10

    Caminar ràpid es viure el moment, cada moment, intensament. Cada moment és únic i irrepetible. I és que la vida ens parla en tots els seus moments, també des d'un improvisat aparcament, ple de pols, de fred, de calor i de tants records en la memòria... i també ple d'una suau brisa que em sorprèn avui com la primera vegada.
    Molt bé! Et felicito per saber escoltar aquests moments.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: