El sargit

Un relat de: Montseblanc
Fa fred. Dia ideal per ordenar calaixos...

He obert el de les mitges i mitjons... Mitjons curts, de niló o escuma, de color carn, grisos o negres... Però els negres fa molts anys que no me’ls poso... En trobo un parell arraconats al final del calaix, com amagats, com si ells mateixos no volguessin ser arreplegats... I quan els desplego me n’adono que un d’ells està sargit... Com una petita cicatriu negra, pulcra i ben feta, a la punta, allà on de vegades els dits fan una carrera...

No conec ningú que avui en dia sorgeixi els mitjons o les mitges. Ningú. Ni jo. Però els mitjons que tinc a les mans ho estan...

I ja sé qui ho ha fet, qui ho va cosir deu fer, com a mínim, deu anys. La iaia, la meva iaia.

Ara ja fa cinc anys que va morir i en fa deu que jo vaig marxar de la casa familiar i em vaig endur tota la roba, totes les calces, tots els mitjons... Sense mirar, sense pensar-hi més...

I mentre acaricio la petita costura amb els dits, recordo a la iaia, assentada al sofà de la vora la finestra, amb el paneret on hi havia les coses de cosir, les seves mans de moviments pausats, les ulleres a punt de saltar de la punta del nas. Concentrada, decidida. Cosint i recuperant uns mitjons que potser en el passat sí que tenien un valor però avui en dia en compres tres parells per un euro...

Però els que ara tinc jo a les mans valen molt més que això. És com tornar a tenir les mans de la iaia entre les meves. Les seves puntades precises i lentes. Fent el que li van ensenyar quan era petita (i que ella em va intentar ensenyar a mi sense massa èxit, per culpa meva, tot sigui dit).

Les meves mans tremolen mentre els mitjons negres i fins s’entortolliguen pels meus dits. Es com si el passat hagués vingut a veure’m. Com si la iaia em digués que encara que ella no hi sigui, el que va fer sempre hi serà, per molt que jo me n’oblidi, durant anys. Però tard o d’hora, tot torna. Sobretot la feina feta amb cura i amor. Ara ja no tenim aquell esperit de sacrifici...

Plego de nou els mitjons i els torno a posar al fons del calaix. No me’ls tornaré a posar mai. Ara ja no són nomes unes mitges curtes. Són un tresor. La laboriositat i la carícia viva d’unes mans que ja no hi són...

Comentaris

  • Gràcies, Aurora[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-05-2016

    Moltes gràcies pel teu comentari i la teva reflexió.

  • Negres cicatrius[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 05-03-2016 | Valoració: 10

    Un relat d'una gran sensibilitat, pròpia d'una escriptora que té la qualitat d'explicar les històries d'una manera que commou.
    Els que ja han marxat i ens han deixat un record inesborrable reviuen en nosaltres en petits detalls com el que tu ens relates. Quan diem alguna cosa que ells deien, quan fem alguna cosa que ells feien, quan fem algun gest que se'ls assembla...
    M'ha encantat el teu escrit. Et felicito pel teu saber fer.

  • Negres cicatrius[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 05-03-2016 | Valoració: 10

    Un relat d'una gran sensibilitat, pròpia d'una escriptora que té la qualitat d'explicar les històries d'una manera que commou.
    Els que ja han marxat i ens han deixat un record inesborrable reviuen en nosaltres en petits detalls com el que tu ens relates. Quan diem alguna cosa que ells deien, quan fem alguna cosa que ells feien, quan fem algun gest que se'ls assembla...
    M'ha encantat el teu escrit. Et felicito pel teu saber fer.

  • Gràcies[Ofensiu]
    Montseblanc | 27-01-2015

    Moltes gràcies a tots per les lectures i els comentaris.
    I sí, és "asseguda" i no "assentada". Hi ha paraules que no em volen deixar per molts anys que passin i que a més són amigues del corrector ;)

  • temps antics[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 26-01-2015

    Vivim en un temps d'usar i tirar i alguns encara recordem que les coses duraven quasi tota la vida i s'havia de reciclar. Els llençols de casa es reciclaven amb draps després de haver estat cosits i apedessats, Eren altres temps, on les coses tenien més valor perque no se'n tenien tantes.

  • Un deu[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 25-01-2015 | Valoració: 10

    a la sensibilitat, als records de qui ens han deixat, a la pulcritud del vocabulari, precís i evocador. I també als punts suspensius, protagonistes ortogràfics, que estan tan ben justificats quan la memòria toca l'ànima.
    Una abraçada.

  • Aquests avis i àvies...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 25-01-2015

    ...que ocupen un espai tan ample al nostre cor. Són dins nostre, en l'ànima i en la genètica. No moriran. Sí, el sargit és un tresor, perquè hi ha el seu toc, és una peça tangible del que va fer i de com ho va fer. És un present passat, és un present del passat. Ben desada, aquesta àvia entranyable, i aquests mitjons, són un commoure's, una nostàlgia, una escalfor, un somriure.

    Una cosa, només, que 'assentada' diria que és 'asseguda'.

    Abraçada,

    Mena

  • molt ben escrit[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-01-2015 | Valoració: 10

    Un bon relat que demostra molra sensibilitat

  • Un relat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 24-01-2015 | Valoració: 10

    ...amb molta sensibilitat, records que tornen per retornar als anys d'infantesa. Hi ha sempre en un fons de calaix un record d'algú proper que ja no hi és. Pot ser una arrecada, un anell o tan sols una foto, i tot torna amb força per anonar-nos que som vius encara i que els records són part de la nostra vida.
    Una abraçada.

  • Petits tresors[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-01-2015 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest relat, aquest instant de sensibilitat a les mans, entre roba, entre mitjons sargits per l'àvia, el petit tresor que cal preservar al fons del calaix, mirar-lo de tant en tant i saber que és allà. El petit món és molt gran. Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: