La fètida carcanada del distingit senyor Cerebrino

Tan bon punt va aconseguir aixecar l'escardalenca còrpora del llit, va eructar violentament. Cada dia, just quan es llevava, l'estómac d'en Brauli S. Julià acostumava a expel·lir tota mena de gasos pudents. El seu sistema gàstric es podia considerar un exemple prototípic de malformació genètica. Tenia la ferma convicció que la poca cura que van tenir els seus pares en el moment de la concepció era la causa de l'estat summament delicat en què es trobava el seu aparell digestiu ara que ja havia arribat a la trentena. Avui, de fet, justament avui, s'hi empotrava de ple, amb els trenta.
Mentre sentia la mare com feia gàrgares estrepitoses a la cuina, en Brauli s'empastifava la cara de crema d'afaitar caducada. La pudor d'aquell vetum sinistre el va fer tirar enrere, però de seguida que el seu nas gros i pelós es va acostumar al lúgubre perfum el noi va recuperar l'equilibri. La navalla d'afaitar tenia osques de punta a punta, però en Brauli no era persona d'arronsar-se davant intimidacions d'aquesta mena i no va dubtar gens a l'hora de passar aquella dalla mal esmolada pel pèl que li cobria irregularment les galtes xuclades.
El timbre del telèfon va fer emmudir les escurades de coll de la mare i els renecs d'en Brauli, que tenia la cara com si hi hagués passat de recules un exèrcit de gats. La pobra senyora ja feia anys que hi sentia menys que no hi veia, de manera que va haver de ser el fill qui fes l'esforç d'anar cap al menjador a veure qui trucava a aquelles hores.
-Com goseu molestar-nos tan d'hora? -va escopir en Brauli abans que l'interlocutor digués
res-. Qui sou? Digueu!
-Per molts anys, reietó -va deixar anar suaument una veu espantadissa de dona-. Que ja no em coneixes, preciositat?
-Déu meu, tieta Concepció, què fa llevada tan aviat? Encara no és migdia. No ha d'anar a teràpia avui? Ha de saber que tenim unes normes d'higiene molt severes a cal Julià i que abans de les nou no estem per romanços, aquí.
-Reietó de la casa -va sospirar la tieta-, que no recordes que avui és el teu aniversari?
-M'estimaria més deixar aquesta conversa per a un altre moment, tieta. Per quan sigui mort, per exemple.
-Que trapella que és el meu angelet! No diries això, dolentot, si sabessis què t'ha comprat la teva Concepcioneta.
-Espero que sigui una arma llancívola especialment punxeguda -va bramar el noi.
-Quina gràcia que tens, reiet meu. I que bé que parles! Ja saps que ets la nineta dels meus ulls i que no podia oblidar de cap manera un dia tan assenyalat com aquest. Ets tot un homenet, ara. Fer-ne trenta no és una cosa que passi cada any, o sigui que s'ha de celebrar amb un bon regalàs.
-I doncs, m'ha fet hereu de la seva miserable fortuna, potser? -li va lladrar en Brauli-. O encara millor, ha decidit per fi decapitar aquella bèstia peluda semblant a un gos que des de fa dos anys s'ha apropiat il·legalment de l'habitació del difunt tiet Sebastià?
-Ai, floreta meva, quines bestieses de dir tu, ara. No, no és res d'això, príncep. Mira, ahir a la tarda vaig anar al centre a fer el cafè amb la Carola i la Sessé i, sortint del Victòria, abans de dir-nos adéu...
El noi va penjar el telèfon d'una revolada i després el va deixar despenjat per assegurar-se que aquella aprenent de beata en forma de tieta agressiva no el tornaria a molestar. La senyora Julià va sentir a passar en Brauli a tota màquina passadís amunt gitant improperis salvatges contra la seva germana Concepció. L'última gàrgara que acabava de fer va projectar cap a un racó de l'aigüera la part de baix de la dentadura postissa, empastifada de la barreja que s'havia format durant el procés de neteja bucal. Feia dies que hauria d'haver trucat al dentista per demanar hora, però aquell vell decrèpit que li burxava les genives no era sant de la seva devoció, fins al punt que acostumava a endarrerir la trucada tant com la fixació del dentam l'hi permetia. Semblava evident, però, en vista del tristíssim panorama que hi havia dins l'aigüera, que ja no podia esperar ni un segon més.
-Què hi fa el telèfon despenjat, nen? -va mig cridar la mare amb cautela.
El nen, però, acabava de sortir de casa sense dir ni ase ni bèstia i la pobra senyora Julià es va quedar amb la paraula a la boca. L'esfilagarsada figura d'en Brauli, camí de buscar el cotxe, projectava damunt la paret del garatge col·lectiu de l'edifici una ombra temible que recordava la d'aquell primer vampir pujant l'escala que l'havia de dur a l'habitació de la seva pàl·lida víctima. El noi es va aturar davant un objecte semblant a una furgoneta completament abonyegat, del capó a la porta de darrere i del sostre al parafang, pintat d'un color indefinit que desplegava tot el ventall de tonalitats possibles entre el blanc i el verd. Les mans vampíriques d'en Brauli es bellugaven nervioses per les butxaques de la caçadora de pell esperant arreplegar les claus per entrar al vehicle. De la caçadora van passar als pantalons de vellut beix, i dels pantalons a la camisa groga estampada amb un Homer Simpson bavejant. No va trobar-hi res que s'assemblés a una clau de cotxe. El renec va ser prou barroer i alt perquè el sentís l'individu que en aquell moment feia neteja de l'aparcament a cops d'escombra i s'aturés un instant, el temps d'aixecar el cap i mirar d'on venia aquella ofensa herètica.
-Van maldades avui, eh, noi? -va dir l'home a l'atabalat Brauli.
-Vostè cuidis de fer la seva feina, que prou pena té.
-Sempre tan amable amb el servei de neteja, oi? Que se n'ha fet, d'aquell bonastre que un dia em va convidar a xurros amb xocolata?
-No hi és. La parca se'l va endur a fer companyia als difunts.
-Bufa, doncs si que van baixos, tu -va amollar l'escombriaire, acompanyant el comentari amb un fals somriure mal dissimulat mentre mirava com en Brauli, rellaxades les faccions de la cara després d'haver trobat el seu clauer d'Arale, es ficava a dins la furgoneta.
Una tradició no escrita dels Julià era descuidar-se les coses pertot arreu. També claus de cotxe. La nit abans, una imponent estrebada estomacal va fer sortir en Brauli tan escopetajat d'aquella ferralla amb rodes que va oblidar treure del contacte les ditxoses claus. Assegut davant el volant de segona mà que havia comprat en una subhasta de barri feia uns dies, mentre tornava a fer-se la vana promesa de mirar de ser més ordenat es va adonar de la presència pertorbadora d'un embalum ridículament ornat amb un llacet de coloraines que hi havia arraconat al seient de l'acompanyant. L'àrea neuronal del neulit jove es va posar en funcionament per fer tornar al magí què coi era aquell paquet i què hi feia, allà. Al cap de pocs segons el palmell de la mà dreta era tot estès al front: el regal del sant de la mare. L'abnegada senyora Julià, doncs, s'havia quedat un any més sense l'obsequi el dia que tocava, per Santa Clàudia. I això que aquest cop en Brauli havia escorregut al màxim l'enginy i s'havia gastat bona part dels recursos econòmics de la mesada en un fabulós equip ultramodern de neteja. Estava convençut de l'efecte sorpresa que tindria en la mare obrir la capseta i trobar-hi aquell sumptuós conjunt de draps de treure la pols amb les inicials C. J. subtilment brodades en una punta de cada drap. Respirà ben fondo uns quants cops i entre mecagums i fills de Judes va decidir no fer alterar encara més la seva còmica fesomia i reservar el present per al vespre, a l'hora de sopar. Ben mirat, va pensar, mataria dos pardals d'un tret, i celebraria dos aniversaris en un únic dia, amb el consegüent estalvi de mostres d'afecte fingit que d'un temps cap aquí li suposaven aquests actes d'eufòria familiar.

2

El crec de la màquina que marcava en el full d'en Brauli S. Julià l'hora d'entrada a la feina va deixar-hi marcats un nou, un punt i un disset, un quart i escaig més tard de l'hora que el contracte indefinit que havia signat feia dos mesos deia que havia de ser. La Remei va haver de sentir una monumental tirallonga de raons insalvables que havien impedit a en Brauli arribar quan tocava.
-Em faig càrrec de la seva delicada situació personal, Julià, però ha d'entendre que això no és cap ONG. Lamento moltíssim que la seva mare pateixi aquesta terrible malaltia i que sigui vostè tot sol qui se n'hagi de cuidar, però ha de reconèixer que no és la primera vegada que li passa això i que jo no puc estar sempre pendent de l'hora d'arribada i sortida dels meus treballadors. Li prego, per tant, que d'ara endavant, quan algú de la seva família torni a tenir un atac epilèptic i hagi d'arribar tard per culpa d'un fet tan desgraciat, m'ho faci saber per telèfon amb antelació.
-No passi ànsia -li va dir el noi tot fent esforços per no fixar la mirada en la línia suggerent que acanalava les sines de la seva cap de departament-. Pensi que no només és epilèptica sinó que darrerament també beu grans quantitats de vi ranci de bota, cosa que causa una gran revolta en la seva salut general i en la meva mateixa, que sóc qui en darrer terme ha de fer front a la situació.
-Li repeteixo que si ho vol pot fer ús dels dies de festa a què té dret per raons personals. Crec sincerament que tant a vostè com a la seva mare els aniria bé poder passar uns dies plegats, fins que es trobés més bé.
Un l'hi agraeixo va sortir a corre-cuita de la veu d'en Brauli, que ja no havia sentit la part final de la frase de la cap de departament embadocat com estava pensant en les tòrrides perversions sexuals a què en la seva desviada il·lusió accedia la Remei, eixarrancada a la part posterior de l'atrotinada llauna que tenia per vehicle. Una de les tres estries que solcaven el front d'en Brauli va generar espontàniament una gota de suor lasciu que va començar a baixar a sacsejades camí d'aquell nas acabat en forma de broc de làmpada màgica. El canell se la va endur d'una fregada abans que hi arribés. Homer Simpson, en canvi, semblava que volia desenganxar-se de la samarreta per evaporació.
Durant les
vuit hores que va estar-se assegut a la taula que tenia assignada per treballar no hi va haver cap company de feina que el felicités. Tampoc no ho esperava i, de fet, havia enginyat un parell de respostes ràpides per si es donava el cas d'haver d'atendre el compromís d'algun per molts anys inoportú. El senyor Mocs -tal com era conegut d'amagat l'home que supervisava la tasca d'en Brauli per la inclinació que tenia a escridassar el personal- ni tan sols es va adonar que en Cerebrino -tal com era conegut a la feina en Julià per l'abús que en un període llarg de temps va fer d'aquest reconstituent- havia sigut cridat per la Remei a primera hora. L'únic interès que el senyor Mocs mostrava per en Cerebrino era aprofitar les llargues estones que aquest passava al lavabo per fer un cop d'ull d'amagat al seu correu electrònic. La bústia d'en Brauli contenia un arsenal prodigiós de dones espectaculars que havien desembarcat a bsjulia@coicsa.com provinents de Hungary Honeys, la versió en línia d'una revista per a adults. No és que el senyor Mocs tingués per costum xafardejar els correus dels subalterns, sinó que la casualitat va fer que un dia, mentre tornava a la taula després d'una elèctrica reunió amb la Remei, sospités del fet que les òrbites oculars del raquític Cerebrino volguessin sortir de mare i traspassar la pantalla de l'ordinador. Va ser aleshores quan, amb la prudència pròpia d'un voltor afamat i la sang freda d'un capataç de presó que vol aconseguir l'ascens, el supervisor va fer mitja volta, va entrar a una imaginària ronda Litoral que vorejava la zona de les fotocopiadores i va encarar per la rereguarda el desemparat Julià agafant la sortida de la cafetera. Les pantalles informàtiques de l'empresa eren totes de quinze polzades, una mida prou gran perquè el senyor Mocs s'adonés que aquell treballador no repassava precisament factures impagades. A tot color, la vigorosa maquinària genital d'un senyor mig vestit de policia envestia bravament per darrere una senyora morena disfressada de gata maula que per la cara que feia semblava que en aquell moment se li hagués aparegut Nostre Senyor. En Cerebrino, sense imaginar que a pocs pams d'ell hi havia en Sherlock Holmes, va fer un clic amb el ratolí al botó de tancar la pàgina i va marxar corrents cap al fons de tot de la sala a passar una d'aquelles llargues estones al lavabo. El supervisor Mocs va fer-se el mut i el cec i va decidir reservar aquesta informació per quan li convingués i aprofitar alhora l'avinentesa per recrear-se en el bé de Déu de dones hel·lèniques i homes herculis que l'electrònica moderna li regalava per mitjà del remagrit subordinat.

3

-Si sigues así, tendrás que passar dos veces para que te vea -va recordar a en Brauli, com feia cada dia, en Manolo abans de servir-li els xurros amb xocolata desfeta que prenia sortint de la feina.
-El fuet implacable del senyor Mocs i les desvergonyides provocacions de l'escot de la Remei em lleven completament l'energia, estimat amic, i si no m'empasso aquesta delícia que prepares amb mà de sant el cabal del reg sanguini no flueix amb prou força per arribar al cervell.
El fill de la senyora Clàudia tenia en gran estima en Manolo perquè sabia fer com ningú el que en Brauli considerava únic motiu culinari per viure, és a dir, els xurros amb xocolata desfeta del Manolo's Bar. Fes sol, plogués, nevés o s'ajupís el cel mateix per cobrir-ho tot de negror, en Brauli passava per can Manolo a delectar-se en el seu àpat més preuat. Si la mare no insistís tant a fer-li empassar aquelles carns greixoses greument empestades de substàncies afavoridores d'una alta colesterolèmia, per la boca del noi no hi entraria res més que xurros untats de xocolata. De seguida que veia entrar per la porta aquella quixotesca figura, l'eficient propietari del bar ficava a escalfar una pasta de cacau que ell optimistament anomenava xocolata i arranjava una selecta tria de xurros ben ensucrats i no gaire llargs. La propaganda que per aquesta raó feia en Julià de tan singular establiment arreu del barri era colossal i no tenia cap dubte a qualificar de cuina distingida la reduïda carta de menjars que oferia aquell bar ombrívol.
Va ser aquí, entre melindro i melindro, que en Brauli va fer la coneixença més important de la seva vida. La primera cosa que el va captivar fou la manera com es recol·locava constantment les ulleres amb el dit del mig. Semblava que tenien vida pròpia i que volien fugir d'aquell nas xic però trapella i d'aquelles orelles refistolades d'arracades multiformes. Parlava a poc a poc i, per banal que fos el que havia de dir, controlava tothora la sintaxi de cada frase que sortia també d'aquella boca grossa, en forma de canoa, que es desplegava amb una rialla encomanadissa. La perfecta coordinació gramatical amb què li va sentir demanar un croissant el dia que la veure per primer cop el va impressionar pregonament. Els cabells, negres com la nit de Transilvània, baixaven rabents fins al coll i emmarcaven una cara que, en conjunt, era desproporcionada en relació amb la resta del cos, sobretot amb les cames, gruixudes i curiosament allargades. Els maxil·lars s'eixamplaven malaltíssament cap als extrems i dibuixaven un triangle quasi perfecte amb el mentó, que era petit i punxegut. Es deia Anna, era dos anys més gran que ell i venerava els Simpson.
-Brauli S. Julià, per servir-te fins que la vida ens separi -li va dir en la bona hora que el castís Manolo va presentar-li tal formosor.
La vida, però, que altra feina té que parar atenció en l'amor, els va separar aviat. No hi havia dia que no anessin al cine. Van Sant, Tarantino, Jeunet, Loach, Nichols, Jee-Woon. De tot i d'arreu. La part més celebrada de la sessió era la recensió ferotge a què sotmetien les pel·lícules havent sortit de la projecció. Una torrentada de vilipendis denigrants s'enduia sense miraments la feina de tan il·lustres directors, fos quin fos el mereixament objectiu de les obres. D'una manera sistemàtica, el setè art, passat pel sedàs d'en Brauli i l'Anna -esdevinguts ara els Bonnie i Clyde de l'exègesi cinematogràfica-, era com un gran abocador de residus on anaven a parar els esglais de les dues germanes de Jee-Woon, l'ofec religiós opressiu dels amants de Nichols o l'irrefrenable esperit de venjança de la núvia de Tarantino. Aquesta crítica huracanada solia acabar en esbufecs apassionats quan, ajaguts darrere la presumpta furgoneta de l'impulsiu Bonnie, les tètriques mans d'en Julià palpaven desesperadament les anques obscenes de l'Anna mentre les llengües s'entortolligaven en un nus laberíntic i assetjaven amb ímpetu de percussor les genives, que les esperaven armades amb un polvorí de bacteris inclements.
Durant els quasi tres anys que va durar el festeig, en Brauli va transmutar el caràcter agre i àcid que tant mal feia a la dona que l'havia dut al món avui feia trenta anys en el d'un ésser melós que havia arribat a tenir la gentilesa de dir-li el bona nit abans de ficar-se en el taüt amb vànova que el noi feia servir de jaç. Fins i tot la seva habitació, semblant a un tanatori, va transfigurar-se fins a mudar del tot el color negre que la posseïa després de fer cas del consell que li va donar aquella noia amb cara de vèrtex isòsceles la primera vegada que hi va passar la nit. En Brauli S. Julià va ser aleshores, als ulls de la Clàudia, un fill exemplar, en qui posava tota l'esperança d'un envelliment plàcid, envoltada de marrecs cridaners i carregats d'orins que allargarien com a mínim una generació més la descendència seva i del seu home, el llargarut senyor Carles Sadurní, al cel sia. La transformació va ser tan sorprenent que la mare va reconciliar-se amb l'ofici diví del rés. Des que l'enyorat marit va traspassar per culpa d'un vertiginós desenvolupament de càncer de pròstata que el va matar i enterrar en l'estona de dir un parenostre, la Clàudia havia perdut la poca fe que li quedava en Déu i va deixar d'enraonar-hi al vespre i fer-li els honors a la parròquia les festes de precepte. La bonhomia del pansit fill seu, però, li va retornar la creença en el missatge bíblic i no hi havia nit que acluqués els ulls abans de l'ans deslliureu-nos del mal, amén.
Segurament amén va ser la paraula que va afluixar en Brauli quan va veure l'Anna a sota d'aquell Renault negre. La guàrdia urbana havia tancat la zona de l'accident amb una cinta municipal i no deixava passar ningú. El policia judicial dibuixava cerimoniosament un croquis de la situació i el fotògraf d'atestats premia el botó de l'Olympus per deixar constància de la manera com havia quedat el cos de la víctima, gairebé irreconeixible després que la potència dels cent-cinquanta cavalls del vehicle se'l va empassar d'una queixalada. Al voltant del cap hi havia un bassal repulsivament vermell, a dins del qual gleves, grumolls i coaguls feien encara la xup-xup en una mena d'olla macabra. Escampades allà al mig, les ulleres de l'Anna, maselles, semblava que per fi s'havien pogut escapar de la cel·la que les empresonava. Un guàrdia urbà gesticulava de manera grotesca per allunyar del lloc xafarders empipadors i Teresines paparres, en el moment en què l'efígie filiforme del noi de can Julià es desplomava llastimosament i els sentits li marxaven una estona a fer un volt pels tèrbols dominis de les tenebres.

4

Mentre traspassava el llindar de la porta d'entrar, una ventada furienta manifestada en forma de rot penetrant indicava a la senyora Clàudia que el plançó acabava d'arribar a casa. La taula del menjador, parada amb les tovalles blau cel ornades d'una estesa de roses, rebia en Brauli amb un assortiment babilònic per celebrar el seu trentè aniversari. De punta a punta hi havia, en aquest ordre, el platet del vermut ple de cloïsses empebrades i ruixades amb quatre gotes de llimona, l'olla de les grans ocasions fumejant un producte que el noi va considerar que era aproximadament caldo de galets, i la plata majestuosa dels diumenges carreg
ada de llenguados i gambes que suraven en un mar de suc groguenc. Darrere de tot plegat, la mare, asseguda ja a la cadira de qui paga el menjar, lluitava en aquell instant contra el ganxo de la dentadura artificial per mirar d'amarrar-lo a la dent premolar que encara resistia els embats de la vellúria, i preparar-se així per mastegar sense que el giny ortodòntic li ballés amunt i avall. Presidint aquest impacte visual i olfactiu, palplantada com un esquirol que ensuma l'aire a la recerca de tiberi, la tieta Concepció esperava l'homenatjat estrafent el riure d'un pallasso de festa major, amb una capsa embolicada de qualsevol manera amb paper de regal i els braços oberts de bat a bat en forma de cranc.
-Per molts anys, reietó meu! Fes-me una abraçada ben forta, Brauliet!
-Tieta, si us plau, estalviï's l'espectacle. M'estimaria més abraçar un cactus verinós. Faci el favor, dona de Déu, que la mare ja no està per aquestes operetes i tindrem un disgust.
En contra del que havia previst l'home de la casa, l'àpat va anar prou de pressa. La Concepció havia de matinar l'endemà perquè tenia una sessió de tècnica coreana de relaxament a casa de la seva amiga Sessé, i la Clàudia estava esgotada després d'haver treballat tota la tarda en la maquinació d'aquell sopar, de manera que els comensals van enllestir la festa en tres quarts d'hora mal comptats. Tip com un garrí, ara el metabolisme d'aquell cos eixut de carns que bastia la carcassa d'en Brauli treballava cames ajudeu-me per digerir els tres peixos que s'acabava de menjar voraçment, mentre feia via cap a l'habitació encaixat dins de l'americana taronja amb què la tieta havia tingut la gentilesa d'obsequiar-lo el dia del seu natalici. La mare del noi, mentrestant, s'havia quedat pesant figues al sofà tot mirant un programa en què tres diaques discutien si cal dotar l'Església de més recursos ecònomics per anar a evangalitzar països subdesenvolupats.
A contrallum, un esquelet reflectit en la cortina de la finestra traïa la morbosa presència d'en Brauli als peus del llit de la seva cambra nefanda. D'ençà que l'ànima de l'Anna va travessar l'Aqueront, l'habitació del noi era regnada un altre cop per les forces de l'obscuritat. Allà, assegut en una butaca gairebé feta a mida de la seva migrada pelvis, la foscor de l'ambient el penetrava cada nit fins a la caverna estomacal, i se li enfilava com un coet pel cos transformada en bilis negra, es distribuïa rigorosament pels canals intrincats on s'escola la sang i impregnava l'armadura sencera de vacuïtat i misèria fins al moll de l'os. De mica en mica, la màscara altiva, a vegades arrogant, d'en Brauli S. Julià s'espellava com un préssc podrit i mudava en remordiment, còlera, repulsió i ganes de vomitar. Aquella carcanada escorreguda nascuda de mare humana avui feia sis lustres s'enfonsava en la butaca fins a formar-ne part, com si fos una aplicació boteruda del moble, i llavors la consciència l'esfereïa en la recòndita solitud d'aquell espai, batuda per la fastigosa mena d'home amb què el pensament l'acusava d'haver-se convertit. Ben entrada la nit, quan el pes de les parpelles dominaven l'esperit, es colgava de llençols i mantes a dins del fèretre, fos hivern o estiu, i la memòria, cruel, puntual a la seva cita amb el turment, li estripava les entranyes fent-li reviure a contracor el gest entremaliat de l'Anna el dia que, mentre els crèdits de To be or not to be donaven per acabada la sessió a la Filmoteca, li va xiuxiuejar a cau d'orella que duia un Brauli petit a la panxa. Vençut pel cansament, la son al final enderrocava la barreja d'imatges, paraules i fins olors que sotraguejaven el crani del noi i el deixaven fins a l'endemà en estat de suspensió de les funcions vitals.
Dos pisos més avall, al costat maeteix del que passava per ser la furgoneta d'en Brauli -aparcada destralerament-, l'home que tenia cura de la neteja del garatge feia el tafaner pel vidre de la porta de l'acompanyant. El paquetet amb llacet de coloraines que havia de ser el regal de Santa Clàudia encara esperava pacientment al seient que el distingit Brauli S. Julià el vingués a recollir.