el passat sempre torna

He arrivat i he començat a saludar a tothom, com ho faig sempre amb els que conec i m'han presentat unes quantes cares noves.
Una d'aquelles persones noves, era una noia força més jove que jo, que treballa a l'Ajuntament, molt simpàtica i amable com correspon a la seva feina.
Ens hem assegut de costat a taula, i mentre dinavem hem començat a parlar de tot i de res. Ni se com hem arrivat a parlar de l'escola, de l'escola on anavem de petites i resulta que era la mateixa.
Aquella escola estava plena de misteris, tot i que ella no en sabia res.
Aleshores, li he explicat el que es deia a la meva època.
S'explicava que en una de les estances de l'escola hi havia un túnel que portava just fins a l'altra banda de la ciutat.
Per allà deien que s'enduien criatures segrestades , que després mataven per vendre els seus organs.
No se si era veritat o mentida, de fet totes pensavem que era mentida.
Això no treu que ens feia besarda pensar-hi.
Era un taller de fusteria , on hi treballava el conserge de l'escola. Allà és on es eia que començava el túnel...
No hi entravem mai, cap de nosaltres, pel que pogués ser.
L'escola, havia sigut un hotel, segons deien, però no n'estic segura.
Una entrada gran, voltada d'habiacions, una escalinata que pujava cap un primer pis ple de més habitacions, i més escales que portaven a un altre pis, on només hi tenien accés els nois, que naturalment no es podien barrejar amb les noies, i més escales amunt fins a un altre pis, al que només hi vaig pujar el dia que deixava l'escola i on hi vaig trobar uns magatzems plens de tresors, o sigui de mobles vells.
Patis amb arbres i sorra, i una Mare de Déu de Lourdes dins d'una cova ... uns patis preciosos per jugar-hi.
Una escola de probres, això si, on compartiem aula amb gent que vivia a les barraques, sense uns parets de pedra, sense aigua corrent, sense gairebé res.
Gent que havia arrivat de molts llocs diferents d'Espanya, per diferentes circunstàncies, gent que parlava en castellà, a qui potser li hauria agradat parlar en català, però no ens l'ensenyaven.
Curiosament aquesta conversa d'avui m'ha dut gràcies a aquest punt en comú amb aquella noia, a visitar el passat, a recordar un munt de detalls, petits detalls, m'ha tornat a la memòria noms i cognoms, de mestres i alumnes, celebracions obligades i típiques d'aquelles escoles franquistes, on vam aprendre a llegir i a escriure.
Jo, hi vaig ser feliç.
El passat sempre torna...