El monstre del Llobregat. Història santboiana basada en fets irreals

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell
Els focs artificials el van despertar. La natura escatosa d’aquestes bèsties no tolera gaire bé els espetecs arrítmics, i aquell pimpampum sense solta ni volta, ves per on, va ser el detonant per fer-lo sortir de la seva dormició mil•lenària. Es va sorprendre molt quan va treure els ullals provectes de les aigües, i, en lloc del pont medieval que tenia tan perfectament imprès a la retina, va veure passar un AVE urgentíssim. El tren platejat va ser la seva primera víctima. Brandant la seva cua gegantina, la va llançar amb violència contra l’orgullós viaducte de formigó i un estol d’ocells va fugir esparverat, riu enllà, cap als pinacles del psiquiàtric.

Va examinar el paisatge nocturn amb els seus ulls multiprismàtics. Òbviament, només reconeixia els accidents naturals: la muntanya de Sant Ramon, amb el seu llom obtús; Sant Antoni i el seu cim vulcaniforme; la silueta de Montserrat, negra i llunyana. La resta era un embull de coses modernes que el va posar molt nerviós. Tant, que va destrossar unes catenàries.

Després del seu atac de fúria es va replegar sobre les aigües amb un arrauliment sulfurós. Els castells de focs seguien il•luminant el cel amb dibuixos estúpids. Definitivament no havia triat un bon moment per ressuscitar. Era festa major i la gent no tenia gaire predisposició per a fenòmens apocalíptics. El va molestar sincerament passar tan desaparcebut. Mil anys enrere havia rebut una pluja de fletxes des del turó del castell de Sant Boi, i el riu va quedar envermellit per sempre amb la seva sang torrencial. Quina diferència.

De seguida es van sentir unes ambulàncies llunyanes. El monstre avançava tranquil•lament, indiferent a la borrasca de fum i partícules metàl•liques que havia generat el seu enorme esvoranc. Li va venir una regurgitació i va eructar fent una foguerada estrepitosa i fúcsia. Va voler tocar terra ferma i va esclafar uns quants arbres amb automatisme desapassionat. El va decebre tant no veure multituds espaordides que es va tornar a submergir en la seva gruta subaquàtica, però aquest cop no va trigar tant en sortir. Només deu anys, exactament deu, prou temps perquè es reparessin els danys del suposat terratrèmol i ningú sospités de la seva incursió fallida.

Aquest cop va aprofitar la llum del dia i es va presentar apoteòsicament al davant d’un grup de runners que creuava el gual inundable de Sant Joan Despí. A prop, unes dones marroquines van arrencar a córrer amb una cridòria agudíssima, tan esfereïdes que van perdre els vels pel camí. Alguns esportistes desesperats es llançaven al riu, amb bicicleta i tot, per no veure aquell malson. Una congregació de martinets blancs interrompia sobtadament el seu esmorzar d’insectes i unes adolescents pintades com una mona fugien fins al lloc més segur possible per capturar amb el mòbil aquell instant irrepetible.

Orgullós, finalment, per una rebuda com es mereixia, el monstre es va alçar i va fer uns quants retrunyiments de cua. Splaix, splaix, splaix. Fins i tot es va animar amb el pànic general i va exhibir un dels seus salts aeris -especialitat de la casa-, voltant horitzontalment sobre si mateix i provocant un formidable esclat d’aigua en totes les direccions. L’onada va engolir els cotxes de l’aparcament de l’estació, i un terrabastall d’alarmes i clàxons començava a donar fe del cataclisme triomfal. Ciutadans de Sant Boi, ja sóc aquí.

Va sortir a estirar les cames i una munió de cotxes policials li va sortir al pas. Definitivament engrescat, els va escombrar amb la cua i tot seguit va aixafar sense cap mirament la cristalleria postmoderna de la comissaria dels Mossos. De puntetes va arribar-se a la plaça de l’Ajuntament i, fent el tímid, va treure el cap entre les banderes plurinacionals que coronaven l’edifici, sense adonar-se que les anava socarrimant amb el seu alè anàrquic. Es va embadalir amb una funció de castells i va tenir ganes d’aplaudir com els humans.

El so de les gralles es va tallar en sec i l’esplèndid tres de vuit es va ensorrar com un castell de cartes quan el rèptil colossal va irrompre a la plaça amb sana curiositat. Llàstima: la música li estava agradant, li feia pessigolles al llarg de les seves vèrtebres punxegudes. L’enxaneta va marxar a casa dient que havia vist de prop l’ull d’un dinosaure. I els pares no el van creure fins que van engegar el televisor i van veure aquella tirallonga d’imatges terrorífiques al 3/24. El monstre enderrocant la Casa de la Vila d’una bufada. El monstre topant amb un correfoc i envaint el carrer, amb un irrefrenable, desconcertat instint paternal, davant aquells dracs que escopien flamarades com ell. El monstre pujant pel carrer de l’Alou amb la càmera d’un dron reseguint la seva ziga-zaga desastrosa. El monstre enfilant-se a l’església de Sant Baldiri i albirant tota la plana del delta.

Amb mitja ciutat derruïda, el gegant escatós per fi se sentia realitzat, digne de la seva raça ancestral i terrible. Els militars de la caserna apareixien amb cara d’haver trobat un antídot providencial al seu avorriment, i alguns grupuscules ecologistes intentaven trencar el cordó policial amb crits a favor d’aquell animal que consideraven, i no els faltava raó, una espècie en extinció. Algun espontani fins i tot proposava que tingués un hàbitat propi a l’Anella Verda, mentre un dirigent xenòfob, amb cara de bulldog enfadat, exigia prioritat per a la fauna de casa. La ràdio cremava el dial amb una histèrica programació especial, les reaccions no es feien esperar i estarem molt pendents del que succeeixi en les pròximes hores.

Començaven a arribar helicòpters i anaven encerclant, com un eixam d'abelles, la gràcil arquitectura d’aquella església del segle XVIII que s’havia convertit en fortí inexpugnable de la bèstia. La criatura fluvial els fustigava cop d’urpa, i les pedres del temple anaven cedint, entre grans exclamacions de les masses. Cap partit de rugbi o cavalcada dels Reis havia vist un ambient tan exaltat. No es tornaria a viure una festa major així.

Quant el setge aeri va ser eixordador, i fins i tot se’l va amenaçar, a cop de megafonia, de llançar-li la lletra A de l’Alcampo com a projectil letal, el monstre es va sentir inefablement sol i incomprès. Va segrestar una noia de la coral Renaixença i la va encimbellar al campanar durant una estona perquè quedés més cinematogràfic, però ho va fer sense alegria i com ho faria qualsevol monstre en la seva situació. Per cridar l’atenció. A l’horitzó, les últimes brillantors del riu que l’havia vist créixer s’apagaven entre la talaia del centre comercial Splau i l’hospital de Bellvitge. Acorralat, es va abraçar a les desferres de l’església barroca, al seu frontispici sinuós ara fet miques, com si fos l’únic que li quedés en aquest món, sobtadament enamorat de la seva creació catastròfica. Eren les seves ruïnes.

Comentaris

  • faules[Ofensiu]
    Onofre | 27-01-2016 | Valoració: 8

    Per cert, sabieu que s'acaben de publicar les faules de Fedre en català?
    ISBN 978-84-94483-92-9
    a
    www.arolaeditors. com

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 22-05-2015 | Valoració: 10

    Un bon relat
    Montse

  • Hola Joan Pau![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 22-05-2015

    Com a santboiana que sóc, (visc al carrer Lluis Castells), he llegit amb molta atenció el teu irreal relat i m'he passejat amb tu per tots els indrets que anomenes.
    Trobo el relat amè, entretingut i molt ben escrit.
    No deixis d'escriure que ho fas molt bé.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

47 Relats

74 Comentaris

71192 Lectures

Valoració de l'autor: 9.02

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/