Vida de la Verge

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell
Diuen que vaig néixer amb una flor a la mà. La meva mare es va trencar com un ou i en vaig sortir jo, feta i dreta, i les veïnes ploraven, i deien que jo era talment com ella, com una dona en miniatura. Jo brandava la meva flor blanca per si algú me la volia admetre, però elles no feien més que plorar amb grans planyiments, i recollint amb una escombra les despulles de fusta de la meva mare trencada, repetien, aquesta nena és com una nina; mireu: ja ve vestida i tot. No tries com neixes.

De petita mai vaig saber com era el meu cos. No me’l veia. Algun fuster misteriós em va tallar exactament com la meva mare, amb la túnica dibuixada a consciència i els plecs marcats a cop de cisell sobre la pell. M’embadalia mirar les meves amigues de Natzaret esbandint-se els cabells, rabents sota un raig d’aigua, amb la llum modelant, aquí i allà, cuixes i sines incipients. Jo no sabia què era tenir carn i palpitacions. M’esquitxaven per jugar i jo deia no em mulleu, no em mulleu, que soc de fusta. Les veïnes deien que si la fusta es mullava es podia clivellar i guerxar-se, i aleshores ja no hi hauria res a fer.

Quan vaig fer quinze anys, recollida a la cambra, tot va canviar. Estava cosint el mateix tapís de cada dia, cosia de dia i es descosia de nit, i un matí vaig sentir que em deien, què no ho veus, que no serveix de res, això que fas. Em vaig sobresaltar, i de l’esglai em vaig punxar el dit amb l’agulla i, per primer cop, va sortir sang. Em mirava aquell brot vermell i calent, incrèdula encara, quan la veu va repetir, que no ho veus, que no serveix de res. De sobte tota jo em fonia per dins i em desencrostissava, i vaig notar una escalfor desconeguda entre les cames, i vet aquí que també sagnava a través de les vestidures.

Una ventada, i després una brisa, com una bufada calenta, em va agafar desprevinguda i em va entrar per totes les juntures desfent plecs, desmanegant costures, desnuant el cos del vestit, les mànigues dels canells. El cop d’aire em va deixar els cabells al descobert, flotaven talment com les algues, i, primer avergonyida, després sensualment encuriosida, em vaig recol·locar —ara sedós— el mantell blau sobre el cap. Amb una mà el subjectava a l’altura de pit mentre l’altra avançava insegura en la fosca de la cambra, buscant a les palpentes aquell alè masculí que ho havia posat tot potes enlaire. No tenia por. Era com si busqués un animaló per acariciar-lo.

L’aire es feia i més i més transparent. Primer em vaig contemplar a mi mateixa, com en un mirall de vapor, i vaig veure que era una dona i no una nina de fusta. Després va aparèixer un jove de blanc, que em tornava la flor que feia tants anys que ningú m’havia volgut admetre. Em va fer tanta pena la meva flor perduda, pansida, que vaig plorar desconsoladament, tot recordant aquella nena a qui ningú li feia cas, i aquella olor de fusta ferida i de vernís fort. Me la vaig guardar i em vaig jurar que ningú me la desdenyaria mai més, perquè estaria en un lloc remot i inaccessible de mi mateixa. Sospirant, li vaig dir gràcies al jove de blanc, que ja s’havia esvaït, deixant un gust d’alè i de llençols.

El que va venir després va passar molt de pressa. El meu cos nou de trinca tenia ànsia de coses endarrerides, i va xalar tant que va fer un fill, i jo tenia por de trencar-me com un ou, com la meva mare, però la criatura va sortir per on havia de sortir, i embriagada de dolors del part vaig comprovar que hi era tota i que seguia sent una dona de carn. Hi havia un home que m’acompanyava a tot arreu i feia tot el que podia, però jo no el volia per res, i només tenia ulls per a la meva criatura, i mentre jo l’alletava nua, asseguda a terra, ell feia taules i aixades, perquè era fuster, i jo, aclucant els ulls, provava d’abstreure’m d’aquella olor de fusta i de vernís. Ell feia fusta i més fusta, i envellia.

El meu fill va marxar de casa i jo no me’n sabia avenir que hagués passat tant de temps. Era com despertar d’un ensonyament. De cop i volta va tornar a fer fred, vaig tancar els porticons i vaig tenir ganes de cosir un altre cop aquell tapís que feliçment no s’acabava mai. L’home que m’acompanyava s’havia fet molt vell, cada cop caminava més lent i no donava l’abast de recollir tantes i tantes serradures. Jo l'ajudava i li acabava les taules i les aixades, perquè em feia pena. I mentre ell es consumia jo recollia serradures, i mai desapareixien del tot.

Van venir veus del poble. Deien que volien matar el meu fill. Es va fer un gran tumult, i alguns joves corrien amb pedres i la cara aïrada, i les dones intentaven aturar-los, i ensopegaven i es feien esgarrinxades. Van començar a passar patrulles de soldats, agafaven presoners els pescadors del poble, que es resistien amb dents i ungles, d’altres fugien i se n’anaven amb sacs de diners. Jo avançava entre la multitud intentant que algú m’expliqués alguna cosa, però era com si no em veiessin. Com si no em coneguessin.

A Jerusalem, a Jerusalem. Les veïnes murmuraven que tothom anava cap a Jerusalem, i jo em vaig pujar en un carro ple de gent que anava a Jerusalem. Uns estaven molt esvalotats i cridaven de ràbia. D’altres estaven adormits, com extenuats. Tenien gana i set, es barallaven i resaven. Ningú em deia res, a mi.

Quan vaig arribar, el meu fill ja era mort. Plovisquejava. Començava a caure la tarda i el temple s’alçava imponent, de color capvespre, enmig d’un fragor llunyà de trencadissa forta o estrèpit de tempesta. Com si els murs s’estiguessin clivellant i guerxant i ja no hi hagués res a fer. Seguint la gent, vaig caminar fins als afores i ens vam enfilar a una muntanya pelada, d’on venien olors de metall suat, de cera consumida, de carn resseca i de fusta trencada. El meu fill estava ajagut a terra, doblegat enmig de ningú, fet un parrac. Plovia.

Vaig anar-hi corrent, mentre tothom s’havia dispersat. Un soldat em va mirar amb el cap cot i el casc a les mans; després va abaixar els ulls. Vaig abraçar el meu fill molt fort, galta amb galta, vaig notar el seu fred mineral i la seva barba rasposa, i heus aquí que la pell se m’anava petrificant en contacte amb la seva, fins que tots dos vam ser un de sol. Mireu, són iguals, deia la gent. I vaig recordar quan les dones deien que jo era igual que la meva mare. Sembla una nina. Vaig buscar la meva flor, la que ningú volia, per donar-la al meu fill, per donar-li alguna cosa meva, però l’havia guardat tan a dins que ja no la trobava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

47 Relats

75 Comentaris

74553 Lectures

Valoració de l'autor: 9.04

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/