Sense Maria

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell
A tot el desert només se sentia el respirar feixuc del meu ase. Lent, pesarós, demanant clemència. El cel, tot un sostre d’estrelles immòbils, m’ofenia amb la seva majestat. De sobte un xiscle sec. L’ase havia ficat la pota entre dues roques i no la podia treure. Em vaig ajupir sense esma, mentre l’animal es regirava de dolor i desesperació, i a poc a poc el vaig alliberar d’aquell embrull absurd que l’atrapava. Un parany enmig de la immensitat.

La nit era prou fosca per confondre els caminants, però no prou per lliurar-se al descans redemptor sense més. La llum blava i somorta de la lluna perfilava les orelles del ruc i deixava veure la ratlla del seu llom carregat de farcells. Mai no em mirava. Els animals no miren mai; només si tenen gana.

Algunes elevacions de pedra feien formes fantasmals. Semblava que es reunissin a banda i banda per deixar-me passar. De vegades les dunes no deixaven veure més enllà i m’estalviaven la imatge de tot el camí que encara em quedava per recórrer. Un fred eixut em corria pels peus. La sorra s’escolava per les sandàlies. Sorra de glaç.

L’ase s’anava encorbant i li penjava un fil de moc i saliva. Vaig pensar d’aturar-nos i treure la meva flauta per encalmar aquella nit sense melodia, però a l’instant em va semblar ridícula la idea de tocar només per a mi. Podia cantar per trencar el silenci de pedra, o cantar per dins, esperant que algú m’escoltés. Cantar amb una veu d’ocell o de riu.

Em vaig passar la mà per la cara, notant el fregall aspre de la barba. Provava d’imaginar-me la mà suau i consoladora d’algú altre quan un murmuri, com un xiu-xiu persistent, em va distreure. Un petit escurçó és cargolava a la nostra vora. Impertorbable, li vaig esclafar el cap i vam prosseguir.

Per l’aire vibraven gemecs vagues, com plors de criatura. Quan has vençut la son i la fatiga extrema pots escoltar fins el més mínim esbufec de les coses. Saps del cert quan els grans de sorra llisquen indiferents o quan s’agiten impacients. Vius a l’entranya del gran animal del desert, sents com es tomba i regurgita.

Després d’hores i hores de recórrer vastituds idèntiques, tot d’una el paisatge va canviar. Les dunes seques i les prominències minerals van donar pas a una vall argilosa escampada de pedretes i branquillons. Els peus, avesats a trepitjar pols, es van endinsar en una planúria fangosa i freda, com si anéssim baixant per l’entranya pixanera de l’animal i arribéssim a les estretors de l’intestí. Sols enmig de la femta.

Calia anar amb compte de no trepitjar cap bassal i que l’aigua gelada conquerís els turmells. El bastó avançava carregosament entre el fang. Les crostes de les cames se m’entapissaven de llot. L’ase ensumava tot aquell podrimener i alçava els morros repel•lit, obligant-me a tensar el braç, tant adolorit com el tenia. De tant en tant se’m clavava al peu alguna pedra punxeguda, i els petits corrents responien amb el seu xarrup insultant.

Finalment la llum. Al final de la vall, sobre la falda d’un cingle, es veia Betlem. Malgrat que era negra nit, s’intuïa un rebombori com de festa, o potser eren visions meves. Vaig estirar amb força la corda de l’ase, que semblava haver emmalaltit. El vaig haver d’arrossegar, com els esclaus de les piràmides quan estiren els blocs de pedra colossals. Ara que el destí s’acostava, el fred m’urgia i el dolor físic sortia de la seva letargia.

Quan vaig arribar era incapaç de reconèixer el meu poble. No sabia localitzar el carrer on havia nascut. Com un cec, transitava a les palpentes entre les cases tancades i solitàries on, efectivament, no hi havia cap festa ni ningú hi celebrava res. L’ase va somicar d’una manera tan greu i profunda que va semblar un rugit, o l’últim esgarip d’un gegant.

Vaig trucar a moltes portes i no em perdonaven que els hagués tret del son. Vinc a empadronar-me. No tinc on dormir. Ningú em reconeixia. Jo tampoc. Rendit, em vaig deixar portar per l’ase, que empenyia enèrgic cap a un brunzit familiar d’animals. I allà, als afores del poble, hi havia l’establia.

L’amo em menyspreava mentre li suplicava qualsevol catre per reposar la meva esquena atrofiada. Em va repassar de dalt a baix i em va dir que volia l’ase. Em vaig girar cap a l’animal, que encara panteixava amb el musell empastifat de fang. Va deixar caure dues míseres monedes, i sense pensar les vaig embolicar en un drap per desar-les dins l’alforja, com si tingués un tresor.

Ell es queda. Tu no.

Em va tancar la porta als morros i em vaig quedar definitivament sol, amb la remor de fons dels grills i el rondineig remot d’algun xai. Impotent, vaig empassar saliva i un gust de sang i de ferro em va passar avall. Feia passes vacil•lants cap enrere, com si hagués vist una fera o un desastre.

Vagarejant per Betlem ja no era capaç ni de cantar amb el pensament. En la llunyania s’endevinava un foc de camp, amb pastors que devien vigilar el bestiar per torns. Encara no m’havia adonat que anava descalç. I aquell foc llunyà cremava com un astre incandescent, com un meteorit estavellat que havia perdut el nord. Com una estrella caiguda.

Passant per un abeurador vaig contemplar el meu reflex. Horroritzat, vaig comprovar que aquella nit havia envellit com si haguessin passat vint o trenta anys. Un manyoc d’arrugues amb barba blanca tremolava sobre la superfície de l’aigua entre petits insectes assedegats.

Vaig recordar que duia un ganivet gros per si m’atacaven els bandits. El fred va afermar la seva fiblada implacable i em vaig abraçar les espatlles, sol al bell mig del carrer. Un ganivet gros. A banda i banda del carrer no hi havia el més mínim moviment, un ganivet gros, i només es veien fileres de cases que es perdien fins al desert. Vaig parar l’orella per si tornava a sentir aquell plor d’infant. Res.

Decidit, emmetzinat de mi mateix, vaig fer el camí de tornada cap a l’establia. Hi vaig saltar com hi salta un lladre mesquí i vaig veure el meu ase lligat en un racó, ajagut entre un jaç de palla flonja. Aleshores sí que em va mirar, com si sapigués el que em disposava a fer i s’hi lliurés submís. Vaig matar el meu ase i el vaig arrossegar fora, deixant al ras les seves despulles peludes que ja no servien per res.

Mort de fred, em vaig arraulir al seu racó, arrecerat per l’alè de les bèsties i el fumejar dels fems. Aquella nit va ser molt llarga, i per més que ho provava dins les profunditats del meu son, no podia tornar a sentir el plor d’aquell infant, que era meu i no era meu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

47 Relats

74 Comentaris

71212 Lectures

Valoració de l'autor: 9.02

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/