Cantant en calçotets

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell
De tant mirar-m’hi, el mirall es va emboirar. No hi havia manera de saber qui era, quants anys tenia ni quina fila feia l’home que hi havia a l’altra banda. Amb prou feines s’endevinava un esquitxall de textures castanyes, piloses i de color carn. Em negava a estar tan indefinit, així que vaig sortir al carrer a l’encalç dels aparadors de les botigues, de les finestres dels cotxes, dels bassals. Endebades. Els meus perfils s’havien desdibuixat. Les meves formes s’havien tornat mandroses. Ni tan sols la pantalla selfie volia saber res de mi. Tots els vidres del món s’havien conjurat per deixar de reflectir-me.

Com un Narcís ofès, regirava calaixos i ordinadors. Les fotografies estaven atacades pel mateix i misteriós mal. De cop i volta, aquell jo tan orgullós s’havia convertit en un núvol amb corbata, un glop d’aire enmig dels amics, un borrissol a Estocolm, a la Torre Eiffel o a la Costa Brava. Potser no havia tingut mai fesomia, i tot just despertava del miratge? Potser sempre havia tingut cara de no-res i havien de dissimular i no dir res per no incomodar-me? Els parents es devien haver acostumat a reconèixe’m pel meu posat inconfusible de garbuix?

Les coses a la vida les has d’entomar com venen i trampejar-les com bonament puguis. Inevitablement, em va deixar de preocupar si feia bona o mala cara, si feia lleganyes o celles despentinades, si tenia els ulls certament negres o eren d’un marró severíssim. Les neurones-mirall es van agafar vacances i ja no intentaven mimetizar-se amb la persona que tenien al davant, ni recollir somriure per somriure, ni afaiçonar expressions oportunistes de seriositat, línies forçades d’eufòria o esguards de falsa transcendència. Les faccions se m’havien estovat i idiotitzat, només funcionaven maquinalment, es deixataven fil per fil. Pupil·les i comissures, narius i arrugues, mandíbules i pòmuls, anaven completament a la seva i no s’encomanaven a ningú. Havia perdut el control dels nòduls de la meva aparença.

Així, amb aquesta fluixesa i indolència mig borratxa, tot va canviar de pell. Per exemple, tant hi feia si em vestia o no, si passava pels carrers adequats o feia marrada, si havia d’aguantar o no mirades reprovatòries d’estranys o de superiors jeràrquics. Tot em traspassava i em rebotia. Ja no m’havia de comparar amb els guapos i amb els llestos del barri, perquè el vapor d’aigua no té qui el subjecti ni es pot acarar amb res. Reconec que, a poc a poc, li vaig trobar la gràcia a la meva falta d’identitat. Sentia que ja no tenia ossos ni principis morals, sinó plomalls i hores a viure.

De tant gandulejar, les cames de la pressa se’m van escurçar i escurçar, i em vaig tornar un nan de circ impedit i panxacontent. En justa proporció, l’espai al meu voltant es va tornar més gran i interessant. Tornava a tenir un pati on jugar, una sorra on gratar, un jardí on esbargir-me. I els objectes de sempre, ignorants de la meva serendípia, em miraven estranyats. Les coses més vulgars i perpètues no se’n sabien avenir que les tragués a ballar. Buit de mi, tot al voltant era ple. Desbaratada la cuirassa, respiració i fonació fluïen per arreu. Oberta l’escletxa, tot era una festa de l’oxigen.

Un dia vaig ensopegar amb les joguines, i del mal pas em vaig clavar una trompada i se’m va escapar una llarga i atrompetada ventositat. Es va fer un instant de silenci. Em va semblar tan ridícula la meva situació que vaig esclafir a riure per primer cop en molt de temps, i va ser com un temporal de tardor: per totes les juntures de la casa van començar a brollar primer gotellades, després rierols, finalment xàfecs. Tot el que era sec es xopava, les parets es feien permeables, el terra plorava de moltes coses aixafades i retingudes. Vaig nedar pel passadís fins a l’habitació i mal que bé vaig aconseguir obrir un pam la finestra perquè s’escapés tot aquell aiguat oceànic.

Panteixant i regalimós, amb el nas encara amb gust de llàgrimes que no eren meves, em vaig treure la camisa i els pantalons i els vaig estendre. Electrodomèstics i interruptors fumejaven. Res no rutllava. L’avaria era ubiqua, el bany de desperfectes era total. Com els soldats del faraó sota la fúria de Jahvè, ni una sola de les meves pertinences es van salvar. A la pica flotaven bitllets de cinquanta amb la plata de seguretat dissipant-se i la paraula “euro” degenerant en gargots com jeroglífics orientals (o era jo que també havia desaprès a llegir?). El mòbil, esquerdat, havia enfollit i feia capricioses alternances d’interfícies i colors.

Tot estava espatllat, però no tot. La guitarra, la meva vella guitarra, seguia alçada, il·lesa, en un racó. Vaig remenar les cordes, i et pots imaginar que sonaven millor que mai? Com si haguessin revifat després d’un massatge reparador, feien una tonada neta i reverberaven màgicament. És curiós, però tot el que se m’havia ennuvolat a la vista, se m’havia afinat a l’oïda, i enmig del desgavell em sentia més que mai a casa meva. Ni un xerric, ni una nota desafinada no va fer la meva guitarra, i l’hi vaig voler agrair amb hores i hores de carícies musicals sense partitura.

Diria que va passar tota una nit, jo i la guitarra en contínua simpatia carnal, fins que, no sé com, l’idil·li es va esvair. El mirall del rebedor es va esclarir a traïció i va retornar la meva imatge nítida i prosaica: un paio en roba interior tocant la guitarra amb la casa cap per avall. M’havia desacostumat a veure’m i em vaig fer por. Em vaig separar del pal instintivament —encara ressonava l’última nota—, fixant-me que tenia les puntes dels dits vermelles i entumides. Em va fer vergonya la meva desvergonya. Vaig buscar alguna cosa per posar-me com qui busca una fulla de cep. Tornava a ser jo, bíped i angulós, encarcarat i ultradefinit, celles en guàrdia, front en tensió.

No sabia què fer de la meva falta de pudícia i dignitat. En aquell moment d’impàs, tot anava del canto d’un duro. Em podria haver vestit i acabar amb el desori com si aquí no hagués passat res. Podria haver plegat veles de la meva utopia despullada i desposseïda i tornar al món per intercanviar novament esforços mesquins i preus que no s’ho valen amb gent que oblidaria. En lloc d’això, vaig continuar cantant en calçotets.

Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]

    Moltes gràcies Nil!

  • Fantàstica.[Ofensiu]
    Nil | 01-12-2018 | Valoració: 10

    Un relat d'allò més surrealista... He sentit dir que força gent ha tingut, provocades o no, experiències d'aital calibre. El merit d'aquesta és no solament haver estat recordada amb tota la seva totalitat, sinó també transcrita amb una precisió literària esplèndida. I és que tot aquest relat és una déu de informació, missatges que es presta a tota mena d'interpretacions. Per començar, el fet que s'esborrin els trets de la cara. Aquest fet ja és un bon suport per a treure conclusions de la resta de la narració. No vull estendre'm més, perquè em caldria rellegir molts cops el relat i sobretot meditar paraula per paraula i això requereix temps. Però tant el començ del relat com la fi d'aquest, "cantant en calçotets", contenen la clau del significat d'aquesta experiència fantàstica. Salut, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

45 Relats

74 Comentaris

69095 Lectures

Valoració de l'autor: 9.02

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/