El miracle de l'aigua

Un relat de: Naiade

En un poblet proper a la ciutat de Kongoussi, situada a la província de Bam, al centre de Burkina Faso. Un país Africà considerat dels més pobres del món, hi havia un gran rebombori entre les criatures. Una ONG catalana que treballava a la zona per tal de millorar la qualitat de vida dels habitants, havia organitzat una mena de vacances per als infants de la localitat. Havien aconseguit sensibilitzar famílies de Catalunya per tal que acollissin nens a casa seva durant l’estiu.

L’excitació dels infants davant l’aventura feia que la vella placeta del poble s’omplís d’alegria, ressonaven les rialles entre acolorides vestimentes i motxilles.
L’atrotinat autocar de línia va obrir les portes i una desena de nens i nenes entre vuit i deu anys van pujar eufòrics. Després d’un parell d’aturades més, per recollir altres nens, van dirigir-se a l’aeròdrom, situat a Ouagadougou, la capital. Allà els esperava un monitor que els acompanyaria durant el trajecte.

El vol fins a l’aeroport del Prat va ser emocionant per a tots, ja que mai no havien volat i viatjar pel cel clapat de núvols; va ser indescriptible.
Un cop l’avió va aterrar, el monitor els va anar entregant a les famílies que ja els esperaven.

Anuk un noiet eixerit de vuit anys, va ser dels primers a ser recollit. La família Serra i els seus dos fills, l’ Ignasi i la Laia de nou i set anys, l’esperaven somrients. Durant el trajecte fins al pis dels Serra, a la dreta de l’eixample barceloní, el nen no va dir ni piu, observava bocabadat tot l’entorn. Els seus ulls grans i negres semblava que no parpellejaven mai, com si volgués retenir dins seu cada una de les imatges que veia.

Un cop al pis, van mostrar-li cada estança. La sorpresa més gran per a l’Anuk va ser quan van obrir aquells aparells de color gris brillant que en deien aixetes i va observar meravellat com en brollava aigua sense parar. Els ulls se li obrien com plats mentre es qüestionava quina mena de màgia devia de ser aquella que al seu poble no coneixien.

L’ Ignasi, estava ben desconcertat amb el comportament de l’Anuk, ja que cada cop que obria l’aixeta ho feia amb timidesa, com si fes una malifeta i, en tancar-la li donava les gràcies i es disculpava per malbaratar l’aigua.

Quan arribava l’hora del bany l’Anuk al•lucinava en veure com omplien aquell gran receptacle que en deien banyera i desprès de banyar-se, treien un tap i l’aigua s’escolava per un tub. Segur que és un altre invent d’aquesta gent tant llesta, a fi de reutilitzar-la pensava. El dia que els va preguntar on recollien tota aquella aigua i per a què la feien servir, els nens de la casa es van fer un bon tip de riure davant d’aquella nova ocurrència del seu convidat. Quan li van dir que la llençaven, no s’ho podia creure i desconcertat, però decidit, va apropar-se a la Carme la mare de la família. La conversa que van mantenir va ser llarga i profitosa per ambdós.

La Carme va posar al corrent en Toni el seu marit, del que l’Anuk li havia dit.
Sens dubte acollir a aquell infant a casa havia sigut un regal del cel. Ara podrien instruir els seus fills i fer-los adonar i valorar el que tenien.
Com si fora una mena de joc cada vespre després de sopar intercanviaven experiències;

L’Anuk els va explicar que l’aigua era un bé escàs a la terra d’on venia, que de vegades la sequera feia que haguessin de recórrer molts kilòmetres a peu a fi d’agafar-ne del riu, on aprofitaven per banyar-se. També els va relatar que quan plovia, repartien cossis arreu del poblat per recollir l’aigua de pluja. No en llençaven ni una gota. En separaven una part per beure i cuinar. La que els sobrava de netejar els estris on menjaven, la feien servir per abeurar el bestiar i encara aprofitaven la poca que els quedava per regar. A pesar d’anar amb tant de compte sempre els en mancava.

Els nens de la casa es quedaven astorats amb el que sentien.

Quan es va apropar el dia de tornar a casa seva, li van dir a l’Anuk que anirien a comprar algun regal per a la seva família. Ell, sense pensar-s’ho dos cops, va demanar aixetes per a totes les cases del poble. El Toni va tenir feina a explicar-li que no era tan fàcil i, amb llenguatge planer, li va fer entendre que de moment encara que posessin les aixetes, no en sortiria aigua. “Encara que amb el temps segur que ho aconseguireu”, li va dir, “nosaltres us ajudarem”.

De moment li van omplir la motxilla de records junt amb l’aixeta que el noi va triar.
En arribar a casa seva, l’Anuk els va explicar que havia viscut en un paradís, on l’aigua rajava a dojo i mostrant-los l’aixeta orgullós, els deia que sortia a traves d’aquell aparell. Afegia que en un dia no molt llunyà, ells també la farien servir. Ja no haurien de guardar l’aigua, ni d’anar a buscar-la lluny. Cada cop que en necessitessin, obririen l’aixeta i en tancar-la, no en perdrien ni una gota fins que no la tornessin a obrir.

Ara, a casa de la família Serra, ja no es malbarata l’aigua, tan sols s’hi gasta la necessària.








Comentaris

  • Magnífic relat[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 17-11-2015 | Valoració: 10

    Magnífic i didàctic per a persones del nostre món que no ens n'adonem del que tenim i utilitzem l'aigua com si fos quelcom que no s'ha d'acabar mai. Jo, com a professora que vaig ser, sempre intentava inculcar en els meus alumnes la importància de l'aigua i la necessitat de no malbaratar-la. Així i tot, sempre hi havia algú que confessava que es banyava cada dia a la banyera fins a vessar. I això fa mal. Fa mal al cor pensar que amb l'aigua que utilitzem per a rentar-nos la cara ( si deixem tota l'estona l'aixeta oberta), moltes persones del tercer món beurien i cuinarien durant un dia sencer.

    Has fet un relat colpidor i amb mostra traça, com fas sempre, Naiade.

  • La teva aixeta escrivent[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 28-08-2015 | Valoració: 10

    Quina manera tan tendra d'explicar aquesta mena de coses, Naiade. Hi tens un do especial. Per cert, feia temps que no et comentava i m'ha agradat molt poder llegir-te.


    Sergi : )

  • El valor[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-07-2015 | Valoració: 10

    És curiós com nosaltres valorem certes coses que altra gent desperdicia, i a l'inrevés. A vegades, una visió llunyana de les coses ens fa adonar de la realitat. Valorar les petites coses de cada dia és tan necessari! Felicitats per fer-nos reflexionar. Una forta abraçada, Montserrat.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Naiade

Naiade

221 Relats

1539 Comentaris

188792 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Fa temps que escric, necessito plasmar el que porto dins. També m'agrada pintar, pel mateix motiu.
Però escriure per un mateix no té cap gràcia, necessito estar en contacte amb gent que també li agradi i poder compartir i intercanviar opinions, consells.
Varen parlar-me de relatsencatala i aquí estic, satisfeta de formar-ne part.

R en Cadena



(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Lèvingir en va encadenar i jo he passat la cadena a orchid i entortilligat. També a gaia1, Follet, Blaumar i Atlàntida

Per qualsevol cosa aquest és el meu e-mail:

mlloretp@gmail.com