EL LLIBRE DE LES TAPES VERMELLES

La Cecília va arribar a la casa de camp un dia de primavera. La casa estava igual com la recordava; prats amb flors i la fusta de les parets mig podrida. Era el millor lloc on podia escriure un llibre, havia pensat ella, setmanes abans. Sempre havia recordat que de petita llegia al prat, mirava llibres a la biblioteca i cantava l’estudi dels Pardals. Després de la mort de sa mare no hi havia tornat i el sentiment d’enyorança cap a aquella casa era tant fort que quan va decidir escriure el llibre va pensar directament en aquella casa de camp. Quan va obrir la porta es va sentir un nyec! Va pujar al pis de dalt i va entrar a l’habitació que tenia de petita. La paret era de fusta i el terra també, hi havia un escriptori antic amb una làmpada de color vermell, el llit tenia uns llençols verds i blaus i un coixí groc. Hi havia un armari de fusta en el qual hi havia penjadors. Va posar la roba a l’armari, el portàtil a la taula i els llibre sobre el prestatge del costat del llit. Va baixar les escales i va arribar al passadís del primer pis. Va obrir la porta en que hi deia: Biblioteca ,i hi va entrar. La sala era gran plena de prestatges amb llibres i alguna taula per escriure. Va remenar hores i hores tots aquells llibres i al cap de dues hores de mirar, rellegir i remenar va trobar un llibre que li va cridar l’atenció. Moltes vegades us deu haver passat que un llibre us crida l’atenció, doncs a la Cecília li va passar el mateix. Aquell llibre tenia les tapes vermelles, no hi resumia res i les pàgines estaven escrites a mà. Va pensar. Els diaris la fascinaven i de seguida el va obrir i el va començar a llegir:
Casa de camp dels Caper, 12 de febrer de 1964
Avui el pare m’ha castigat perquè havia trencat el gerro de la cuina sense voler. Ell sempre em renya a mi per tot , encara que la meva germana em piqui em renya a mi, encara que el meu germà Marc agafi la carta del pare i la llegeixi abans que ell em renya a mi... És molt injust! La Charlotte Vaider m’ha vingut a veure i em jugat a fet i amagar amb els seus germans.
Després de sopar el pare m’ha enunciat que quan sigui gran em casaré amb el fill dels Cabernet i jo, decebuda he marxat a l’habitació plorant, de fet encara ploro per això he decidit començar a escriure un diari, perquè així no em sentiré tant sola. En la meva opinió en Joan Cabernet és un noi molt empipador i mal educat, treu bones notes però no fa mai els deures. La professora sempre el renya i li diu capsigrany, però ell riu i no li fa cas. Ja s’ha fet tard. Bona nit, Maria
En acabar de llegir el primer full del diari va comprendre que allò ho havia escrit la seva mare i va investigar a fons abans de començar a escriure el seu llibre...