Cercador
AI! EL MEU INSTITUT!!
Un relat de: Marieta10- Compartir:
Un cop més he recordat l’institut. Primer estimat ,però mica en mica odiat.
El primer dia tot eren nervis, ganes de conèixer gent nova i emocions de tots tipus. Vaig fer grans amigues, com la Marta la Paula...Però al final no ens vam avenir. A la classe tothom era bo amb mi. Però va canviar tot quan va arribar la Joana Jossell. Una ‘’pija’’ rematada que es creia guapa. Els nens de la classe n’estaven enamorats i les nenes feien tot el que els deia. I ella els va dir:
-Mireu aquesta pringada d’aquí, com pot tenir amigues? Fffrr....
Des d’aquell dia no em parlava ningú.
Em tiraven l’estoig per la finestra em demanaven coses que no volien, només per caure’ls-hi bé a aquella noia.
La Marta i la Paula es van passar al seu bàndol de seguida i eren les seves amigues.
Durant dos anys em vaig podrir en aquell institut que tan m’havia agradat. Els meus pares parlaven amb professor cada dia ,però els professors només feien que els altres nois i noies de la classe tinguessin més ganes de fer-me mal.
Als estius anava a la platja amb els pares i els germans i llegia a la tovallola. Sempre m’havia agradat molt llegir, i a l’escola Primària les professores em felicitaven sovint.
Però un dia, acabat l’estiu, va arribar un alumne nou a classe. Es deia Pau Forruió i era una molt bona persona. Gràcies a ell vaig poder acabar l’institut com l’havia començat, amb ganes de debò d’anar-hi!
Venia de Barcelona i el seu avi s’acabava de morir. El van posar al meu costat i ens vam fer molt amics. I, per acabar-ho d’adobar la Joana va marxar de l’institut perquè a els seus pares els havien traslladat en una altre empresa fora de la ciutat.
L’institut va acabar tal i com va començar.
Encara penso que hi ha persones que han patit i pateixen així. És cruel i injust, perquè tots som iguals i tenim el dret d’anar a l’escola o a l’institut sense tenir por del què et diran.
El primer dia tot eren nervis, ganes de conèixer gent nova i emocions de tots tipus. Vaig fer grans amigues, com la Marta la Paula...Però al final no ens vam avenir. A la classe tothom era bo amb mi. Però va canviar tot quan va arribar la Joana Jossell. Una ‘’pija’’ rematada que es creia guapa. Els nens de la classe n’estaven enamorats i les nenes feien tot el que els deia. I ella els va dir:
-Mireu aquesta pringada d’aquí, com pot tenir amigues? Fffrr....
Des d’aquell dia no em parlava ningú.
Em tiraven l’estoig per la finestra em demanaven coses que no volien, només per caure’ls-hi bé a aquella noia.
La Marta i la Paula es van passar al seu bàndol de seguida i eren les seves amigues.
Durant dos anys em vaig podrir en aquell institut que tan m’havia agradat. Els meus pares parlaven amb professor cada dia ,però els professors només feien que els altres nois i noies de la classe tinguessin més ganes de fer-me mal.
Als estius anava a la platja amb els pares i els germans i llegia a la tovallola. Sempre m’havia agradat molt llegir, i a l’escola Primària les professores em felicitaven sovint.
Però un dia, acabat l’estiu, va arribar un alumne nou a classe. Es deia Pau Forruió i era una molt bona persona. Gràcies a ell vaig poder acabar l’institut com l’havia començat, amb ganes de debò d’anar-hi!
Venia de Barcelona i el seu avi s’acabava de morir. El van posar al meu costat i ens vam fer molt amics. I, per acabar-ho d’adobar la Joana va marxar de l’institut perquè a els seus pares els havien traslladat en una altre empresa fora de la ciutat.
L’institut va acabar tal i com va començar.
Encara penso que hi ha persones que han patit i pateixen així. És cruel i injust, perquè tots som iguals i tenim el dret d’anar a l’escola o a l’institut sense tenir por del què et diran.
