Cercador
BLANC I NEGRE
Un relat de: Marieta10- Compartir:
Any 2214 Girona Aquella tarda feia dos segles que la tercera guerra mundial havia començat, tot i així, mai no s’havia acabat d’esvair. Les persones continuaven vivint en una crisi interminable que no s’acabava mai, fins i tot els nens petits odiaven els seus veïns perquè tenien una pilota que ells no es podien permetre. La gent no s’ajudava entre ella, les famílies vivien com podien, els pares explicaven històries als seus fills, aquelles històries que es transmetien de generació en generació, no hi havia cap escola, aquesta paraula havia estat abolida de tots i cada un dels racons del món. Girona era una ciutat de fàbriques, des del nen de tres anys fins l’àvia de cent-deu treballaven allà, dotze hores al dia. Els empresaris rics que s’havien salvat de la crisi havien creat empreses per construir naus especials i objectes rars que els permetessin viatjar per tota la galàxia. La gent que treballava a les fàbriques cobrava cent dotze Trads al mes, això equivalia a seixanta euros en els nostres dies.
L’Arna treballava a la fàbrica amb la seva mare i la seva germana petita, el seu pare hi havia treballat però a causa de les males condicions de treball havia mort en un incendi. Vivien en una caseta de pedra situada prop de la catedral de Girona. Després del dia de treball ajudaven a reconstruir la catedral i més tard tornaven a casa, on menjaven el pa que feien elles mateixes. Dormien poques hores, estirades en un matalàs vell i brut però confortable. Es despertaven cada matí a les cinc, menjaven les restes de pa de la nit anterior i després l’Arna anava fins al riu amb una galleda i roba bruta. Allà es trobava la Dena, una amiga seva, on rentaven la roba plegades i després omplien la galleda d’aigua per portar-la a casa. La germana petita de l’Arna, la Nara, anava a recollir arròs a la plantació durant una hora. Després portava arròs a casa on la seva mare el bullia amb una petita part de l’aigua que l’Arna havia portat del riu. L’Arna i la Nara es rentaven amb aquella aigua freda mentre la mare cuinava. A dos quarts de vuit la mare es rentava i l’Arna posava l’arròs en un cistell. Després juntes caminaven fins a la fàbrica Migdia, situada en aquell mateix carrer.
Una vegada, la mare de l’Arna els havia explicat que la seva àvia havia guardat durant anys una fotografia molt antiga on hi apareixia un seu avantpassat en un parc molt bonic, verd i ple de flors, i la mare recordava que darrere aquella fotografia posava Parc del Migdia. La Nara sovint somniava amb aquest parc i amb les seves flors, però sabia que allò mai tornaria a ser d’aquella manera.
L’Arna odiava treballar d’aquella manera cada dia. Dia rere dia sempre era la mateixa rutina que no s’acabava mai. Però mai podria ser diferent, moriria de la mateixa manera que havia nascut, no hauria canviat res.
Aquella tarda, quan tornaven a casa, van trobar-se els murs de les cases plens de cartells amb imatges de la guerra i la pau, del passat i del present, de flors i bombes, de jardins i fàbriques. La Nara es va posar a plorar, era injust, ella també volia flors i jardins... L’Arna la va consolar. La mare, en canvi, les va mirar, volia abraçar-les però no ho va fer, es va quedar quieta. Va notar que les observaven, li va venir un atac de pànic. Va agafar la Nara a coll i l’Arna la va seguir. Van córrer fins a casa i, un cop allà la mare va deixar la Nara a terra. Va dirigir-se ràpidament a la cuina i de sota una tassa va treure’n una clau. Va tornar a agafar la Nara a coll i li va dir a l’Arna que la seguís. Van entrar a la sala on dormien, va obrir l’armari, va aixecar un mantell i allà, davant seu, hi havia una porteta metàl·lica, segurament construïda per protegir-se de la guerra, i la va obrir amb la clau. Tot seguit va deixar la Nara al replà de l’escala de darrera la porta i li va dir a l’Arna que hi entrés. Les va abraçar fortament i li va posar la clau a la mà de l’Arna. La nena va tancar la porta amb clau i va sentir que la mare es dirigia a la cuina. Va notar el cap de la Nara recolzat sobre la seva espatlla. Li va acariciar els cabells llargs. La Nara es va sobresaltar i va obrir els ulls de cop. L’Arna la va abraçar fortament i va tranquil·litzar-la. Dos cops a la porta. La mare va obrir, un tret i una esquitxada. La mare ho sabia? Passes, silenci, res...
L’Arna treballava a la fàbrica amb la seva mare i la seva germana petita, el seu pare hi havia treballat però a causa de les males condicions de treball havia mort en un incendi. Vivien en una caseta de pedra situada prop de la catedral de Girona. Després del dia de treball ajudaven a reconstruir la catedral i més tard tornaven a casa, on menjaven el pa que feien elles mateixes. Dormien poques hores, estirades en un matalàs vell i brut però confortable. Es despertaven cada matí a les cinc, menjaven les restes de pa de la nit anterior i després l’Arna anava fins al riu amb una galleda i roba bruta. Allà es trobava la Dena, una amiga seva, on rentaven la roba plegades i després omplien la galleda d’aigua per portar-la a casa. La germana petita de l’Arna, la Nara, anava a recollir arròs a la plantació durant una hora. Després portava arròs a casa on la seva mare el bullia amb una petita part de l’aigua que l’Arna havia portat del riu. L’Arna i la Nara es rentaven amb aquella aigua freda mentre la mare cuinava. A dos quarts de vuit la mare es rentava i l’Arna posava l’arròs en un cistell. Després juntes caminaven fins a la fàbrica Migdia, situada en aquell mateix carrer.
Una vegada, la mare de l’Arna els havia explicat que la seva àvia havia guardat durant anys una fotografia molt antiga on hi apareixia un seu avantpassat en un parc molt bonic, verd i ple de flors, i la mare recordava que darrere aquella fotografia posava Parc del Migdia. La Nara sovint somniava amb aquest parc i amb les seves flors, però sabia que allò mai tornaria a ser d’aquella manera.
L’Arna odiava treballar d’aquella manera cada dia. Dia rere dia sempre era la mateixa rutina que no s’acabava mai. Però mai podria ser diferent, moriria de la mateixa manera que havia nascut, no hauria canviat res.
Aquella tarda, quan tornaven a casa, van trobar-se els murs de les cases plens de cartells amb imatges de la guerra i la pau, del passat i del present, de flors i bombes, de jardins i fàbriques. La Nara es va posar a plorar, era injust, ella també volia flors i jardins... L’Arna la va consolar. La mare, en canvi, les va mirar, volia abraçar-les però no ho va fer, es va quedar quieta. Va notar que les observaven, li va venir un atac de pànic. Va agafar la Nara a coll i l’Arna la va seguir. Van córrer fins a casa i, un cop allà la mare va deixar la Nara a terra. Va dirigir-se ràpidament a la cuina i de sota una tassa va treure’n una clau. Va tornar a agafar la Nara a coll i li va dir a l’Arna que la seguís. Van entrar a la sala on dormien, va obrir l’armari, va aixecar un mantell i allà, davant seu, hi havia una porteta metàl·lica, segurament construïda per protegir-se de la guerra, i la va obrir amb la clau. Tot seguit va deixar la Nara al replà de l’escala de darrera la porta i li va dir a l’Arna que hi entrés. Les va abraçar fortament i li va posar la clau a la mà de l’Arna. La nena va tancar la porta amb clau i va sentir que la mare es dirigia a la cuina. Va notar el cap de la Nara recolzat sobre la seva espatlla. Li va acariciar els cabells llargs. La Nara es va sobresaltar i va obrir els ulls de cop. L’Arna la va abraçar fortament i va tranquil·litzar-la. Dos cops a la porta. La mare va obrir, un tret i una esquitxada. La mare ho sabia? Passes, silenci, res...
