Cercador
EL CASTELL DE GEL
Un relat de: Marieta10- Compartir:
Cada passa que feia quedava marcada a la neu. El llac era gelat i els arbres plens de neu. Feia estona que nevava. El sol s’havia post feia hores i l’únic que es podia veure era una llum a l´horitzó.
Duia una gorra de llana marró i un abric llarg taronja, juntament amb una bufanda blava. Portava unes botes grosses grises i mirava fixament a aquella llumeta.
S’endinsava poc a poc per el bosc il•luminat per la llum de la lluna. La neu li anava a la cara vermella de fred i es tapava amb la bufanda per no tenir fred. Vorejava el llac, fins que va topar amb un caminet glaçat. El caminet cada cop anava pujant més enlaire fins que va tornar anar pla. Havia arribat en un turonet en el que es podia veure tot el bosc nevat. Hi havia alguns arbres que es movien per la força del vent que hi havia allà dalt i el caminet seguia planer fins a una petita vall sense arbres.
A la vall hi havia un llac gelat en el que es podia veure alguna barca dins d’un estable gelat. A l’altre banda un magnífic castell antic, cobert de gel.
Va caminar fins a la gran porta principal del castell. Era de fusta, coberta per vernís i amb dos poms d’or. Va trucar a la porta. La va obrir una dona jove rossa d’ulls blaus que vestia un vestit blanc amb una jaqueta de pell d’ós polar. Per la cara que feia devia viure allà i quan la va deixar passar es va adonar que a la casa hi havia mobles. Li va oferir un té calent en una tassa de porcellana i li va oferir allotjament en una de les habitacions més boniques del pis de dalt.
La cambra estava pintada de color blau apagat i hi havia un llit al mig de l’habitació. Dues tauletes hi havia col•locades al costat del llit. També hi havia un escriptori al costat esquerre de l’habitació.
Es va adormir ràpidament i l’endemà quan es va despertar va esmorzar amb la dona, llet amb una torrada.
Es va acomiadar i va tornar al bosc gelat d’on havia vingut. Quan va arribar a casa seva els seus pares la van abraçar i li van fer tot tipus de preguntes però ella no ells en va parlar mai del castell de gel i la dona que hi vivia.
Altres vegades va provar d’arribar-hi però mai es va en recordar on era aquell camí. Trista tornava a casa i somniava amb aquell meravellós castell.
Quan va ser gran els va explicar als seus fills la magnífica història del castell però mai els va dir que ella n’havia sigut la protagonista.
Duia una gorra de llana marró i un abric llarg taronja, juntament amb una bufanda blava. Portava unes botes grosses grises i mirava fixament a aquella llumeta.
S’endinsava poc a poc per el bosc il•luminat per la llum de la lluna. La neu li anava a la cara vermella de fred i es tapava amb la bufanda per no tenir fred. Vorejava el llac, fins que va topar amb un caminet glaçat. El caminet cada cop anava pujant més enlaire fins que va tornar anar pla. Havia arribat en un turonet en el que es podia veure tot el bosc nevat. Hi havia alguns arbres que es movien per la força del vent que hi havia allà dalt i el caminet seguia planer fins a una petita vall sense arbres.
A la vall hi havia un llac gelat en el que es podia veure alguna barca dins d’un estable gelat. A l’altre banda un magnífic castell antic, cobert de gel.
Va caminar fins a la gran porta principal del castell. Era de fusta, coberta per vernís i amb dos poms d’or. Va trucar a la porta. La va obrir una dona jove rossa d’ulls blaus que vestia un vestit blanc amb una jaqueta de pell d’ós polar. Per la cara que feia devia viure allà i quan la va deixar passar es va adonar que a la casa hi havia mobles. Li va oferir un té calent en una tassa de porcellana i li va oferir allotjament en una de les habitacions més boniques del pis de dalt.
La cambra estava pintada de color blau apagat i hi havia un llit al mig de l’habitació. Dues tauletes hi havia col•locades al costat del llit. També hi havia un escriptori al costat esquerre de l’habitació.
Es va adormir ràpidament i l’endemà quan es va despertar va esmorzar amb la dona, llet amb una torrada.
Es va acomiadar i va tornar al bosc gelat d’on havia vingut. Quan va arribar a casa seva els seus pares la van abraçar i li van fer tot tipus de preguntes però ella no ells en va parlar mai del castell de gel i la dona que hi vivia.
Altres vegades va provar d’arribar-hi però mai es va en recordar on era aquell camí. Trista tornava a casa i somniava amb aquell meravellós castell.
Quan va ser gran els va explicar als seus fills la magnífica història del castell però mai els va dir que ella n’havia sigut la protagonista.
