EL LLAÇ

Un relat de: kefas

Tot i que la meva situació era compromesa, em notava tranquil. Només desitjava que tot transcorregués amb la fluïdesa que havia imaginat. Havia esmorzat bé i el bon àpat havia allunyat el cangueli, i, fins i tot, m’havia proporcionat una mica d’eufòria.

Però quan, acompanyat per aquells dos fornits funcionaris, vaig entrar al pati i el vaig veure, la tranquil•litat es va esvair de cop. No em va agradar gens. Vist de lluny semblava una ganyota esfilagarsada. Però de prop encara era pitjor. Tothom espera que l'estri més transcendental de la teva existència tingui un aspecte que faci joc amb la solemnitat del moment. S'ha d'entendre que per a ningú es fàcil donar aquest pas. Jo no sóc gaire primmirat però per anar a un lloc desconegut en el que no sabem amb qui ens trobarem cal tenir un aspecte polit. I allò no hi ajudava. Aquella corda esfilagarsada segur que deixava senyal. I això no era el pitjor. Les voltes per on s'havia d'escórrer eren tant boterudes que segurament no la deixarien lliscar. I només d'imaginar les conseqüències se’m posava pell de gallina.

Atordit, em vaig parar, i, mentre senyalava el llaç, digué al funcionari que tenia a la dreta: "Escolti senyor, que no veu que amb aquest material no anem enlloc ?". Ell també es va parar i, agafant-me pel braç, replicà: "Jo no, però vostè si que hi va. Allà on vol la llei”. Atabalat com estava, li vaig contestar gairebé cridant: "La llei, la llei, sempre la mateixa excusa. La llei no té mans per fer les coses tant mal fetes". Em va mirar amb condescendència, suposo que fent-se càrrec del mal tràngol que estava passant, i digué: "Calmi's senyor, és la justícia la que fa les coses que vol la llei" , i amb un to un xic enutjat va continuar, " I com vol que li surtin bé si les fa amb les mans ocupades amb balances i espases i, per a més inri, amb els ulls tapats ? Apa, que no tenim gaire temps per perdre !“ Sense miraments, em va donar una empenta i jo vaig continuar caminant cap el llaç.

Comentaris

  • Jo ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 08-12-2017 | Valoració: 10

    ... interpreto el relat com el camí feixuc de la vida fins a la mort que ens pren el que no hem pogut obtenir.


    S.

  • Del teu comentari al meu relat FART DE LA MERDA, del 17-11-2017[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 08-12-2017

    L'acròstic que vas fer està molt ben pensat.


    S.

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 06-12-2017 | Valoració: 10

    M ha fet posar els pels de punta. Et llegiré

  • La justícia se’n va en orris ?[Ofensiu]
    kefas | 06-12-2017

    Hi havia una vegada un nen al que li varen explicar que al món hi havia virtuts. De dues menes, teologals i cardinals. Una d’aquestes darreres era la justícia. Perquè l’entengués li feren una pregunta: “Escolta nen, si et diguessin que per salvar el teu poble cal sacrificar un innocent, tu què els contestaries”. El nen va posar la cara més seriosa que pogué mentre començava a rumiar quina mena de lligam amb la justícia devia tenir aquella pregunta terrible. Abans d’acabar la passejada per entre les seves neurones, el mossèn va continuar amb un to de veu més alt i solemne, “No, tu diries que mai de la vida, perquè sense justícia no és possible cap altre de las virtuts”.

    Doncs això, tinc la certesa que passa una cosa terrible, inaudita, increïble, que el meu projecte de vida mai havia contemplat: Algú està disposat a sacrificar innocents per salvar un poble i, per tant, cap altre virtut és possible.

    Montseblanc, gràcies per l’avís. Però no me’n sé estar. Espero amb ànsia que el sacrifici no es consumi i puguin tornar a habitar entre nosaltres la fe, l’esperança i la caritat.

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 04-12-2017 | Valoració: 10

    Li posaren una fotografia d'un llaç groc.

    El text en format word en un arxiu annex a l'email a tribuna@guimera.info

    Gràcies.

  • Sembla...[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-12-2017

    ...un malson d'aquells en que ens passa una cosa terrible, inaudita, increïble, que amb la mica de consciència que ens queda sembla fins i tot surrealista. I a mesura que anem somiant la cosa empitjora, "no pot ser" ens diem, a la vegada que no podem evitar seguir avançant entre la por i la incredulitat...
    Jo, de tu, no miraria la tele ni llegiria el diari abans d'anar a dormir.

    (Mira, ara potser no fa al cas, o potser sí. Explicaré una cosa curteta. Jo vaig tenir un cap, mot bona persona, que va morir ja fa dinou anys. En Carles Puigdemont s’hi assembla molt físicament. Havien passat molts anys sense que jo ni tan sols recordés al meu desaparegut superior. I ara, en els darrers mesos, no hi ha setmana que no somiï amb el meu cap, tornem a ser tots dos a la feina, no ens surt res bé... I tot això em ve de mirar la tele i/o llegir els diaris...)

  • Escruixidor[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-12-2017 | Valoració: 10

    Un relat escruixidor, realista, tan ben explicat que posa els pèls de punta.. És la justícia ? Una forta abraçada. A l’eix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: