El cabdell

El cabdell de llana grisa va caure rodolant i va anar a parar aprop de la llar de foc. Va calcular mentalment l'esforç de flexionar els genolls i refer allò que l'atzar s'havia entestat en provocar. Segons més tard ho va considerar una absurditat i va apartar la vista d'aquella estela grisa que devia estar més còmoda a la vora del foc que a la seva falda.
Es va mirar les mans. Eren menudes, blanques i feia molts anys que les tenia plenes de taques, pigues que mai més marxarien. Es va recollir una clenxa d'aquells cabells tant blancs i se la va enganxar al passador amb fermesa.

Quan per fi es va aixecar, el cabdell de llana havia passat a formar part dels records obscurs de la seva vida. Va anar cap a la cuina a preparar una tassa de te. El gronxador va grinyolar, com un os més d'aquell cos que l'endemà arribaria al centenari. Es va estirar aquella jaqueta que duia per estar per casa. De camí a la cuina es va aturar davant el mirall: encara li quedava una mica d'orgull femení i agafà el raspallet amb el mànec nacrat que li regalà el professor.

De vegades ni es reconeixia quan es mirava al mirall. Les espurnes d'aquells ulls clars i avispats semblaven ser les úniques que li recordaven qui era ella. Per uns instants havia oblidat què anava a fer a la cuina. Havia arribat l'hivern i cada cop li feien més mal els ossos. Se sentia especialment trista.

La nit en què va conèixer al professor van estar xerrant sense parar. Malgrat algun estirabot inicial, provocat per la timidesa, de seguida va notar les mirades furtives que ell li llençava: brillants, dolces, apassionades, segur de que l'estovarien.

Les successives trobades al poblet de la costa, que ella preparava amb ànsia i il·lusió al llarg de la setmana van donar pas a trobades molt més íntimes. Les converses deixaren de versar sobre literatura, opinions polítiques i els darrers descobriments científics per esdevenir llargs silencis que permetien escoltar els sentiments que generaven la descoberta dels seus cossos. Silencis que tant sols es veien destorbats per l'olor del cafè al matí i la brillantor d'un sol gelós que insistia en enlluernar encara més, més del què ja n'estaven l'un de l'altre.

Malgrat haver imaginat com acabaria allò, un cop més havia estat molt més fàcil del què semblava. Després d'aquella experiència iniciàtica amb el professor, ella marxà a Paris i tant sols tornà a casa seva per assistir a les periòdiques reunions familiars.

Asseguda de nou al gronxador va sospirar, mentre s'escalfava les mans amb aquella tassa d'herbes. Havia renunciat a moltes coses i la que més li dolia era haver deixa't de compartir la seva vida amb la persona que més s'havia estimat.
Tant sols l'havia consolat el seu treball, i el saber que estava sempre sent impulsat per la seva ombra. Tant sols se sentiria contenta demà, en veure els ulls agraïts del seus ex-alumnes.