El Baix Empordà ja fa 15 anys (XI)

A l’ombra d’una morera he deixat el meu amic el Micra; segurament m’ho agraeix, el sol d´estiu quan s´abraona de debò podría fer badar fins i tot les pedres.
Poc a poc vaig fent camí. Quan les ruïnes o pedres medievals, plenes d´història que m´ofereixen els pobles que travesso, em desperten la imaginació a flor de pell, aturo el cotxe en una vorera del camí i aleshores volo enrere i enrere, veig els sarraïns envaint les terres i a la gent corrent a soplujar-se dins les muralles dels pobles.
Sense adonar-me´n em trobo a Foixà, un petit poble envoltat de masies que conformen uns altres encara més petits nuclis de cases. De Foixà no pot passar desapercebut al viatger el castell que dóna nom al poble. Aquest edifici, que domina gran part de la plana empordanesa, fou el centre de l´important llinatge dels Foixà, senyors del lloc, i també escenari de diferents fets d´armes. Avui en dia, molt ben conservat, és de propietat particular.
En un dels camins que van a la vila s´hi troba una creu de pedra, que la Tramuntana, la pluja i el sol han envellit durant més de sis segles; segons els historiadors, l´any 1396 el rei Joan I, mentre estava de cacera, hi va patir un accident que el duria a la mort.
Aprofito que estic aquí a Foixà per anar a comprar coca a casa la Pilar. Acabada de fer i sucada amb tomàquet és un dels saborosos menjars de casa nostra, no fa ni falta posar-hi res a dins, te la menges sense adonar-te´n.
En entrar hi ha moviment de joventut, són els fills de la Pilar. Per les converses entenc que han d´anar a assajar; quatre dels fills són balladors de colles sardanistes, si mal no recordo de “Llavor de Montgrí” i “Continuïtat”. Tinc a prop el Francesc i li pregunto:
--Deu ser un goig per als vostres pares tenir quatre fills dansaires, o bé no hi estan massa d´acord?
--I tant que hi estan d´acord, sinó no ho faríem; ells n´estan contents.
--Com va ser l´entrada sardanista a casa vostra?
--Doncs, de ben petits ja puntajàvem i vam comendar amb les Trobades Infantils d’aquí Foixà, i després com que a Torroella els hi faltaven dansaires…
En interessar-me pel temps que fa que ballen en colla, en Francesc em diu que ja hi porta tretze anys, la Glòria i la Susagna dotze, tots tres pertanyen a la colla “Llavor del Montgrí”; i que l´Anna a “Continuïtat” ja hi va començar als deu anys.
--A part de ballar a la colla què feu, treballeu o estudieu?
En Francesc diu que ell treballa, s´ha muntat la seva pròpia empresa de jardineria. La Glòria estudia Ciències Mediambientals, la Susagna Formació Professional Sanitària i l´Anna encara està acabant el BUP.
M´informa que la colla “Llavor del Montgrí” consta d´uns vint-i-dos dansaires, i n’hi ha uns setze a “Continuïtat”. També m´explica que hi ha una mica de feina per fer nous fixatges, que de fora no s´aprecia el bon ambient que gaudeixen els grups de les colles i molts no s´atreveixen.
--Heu guanyat algun premi?
Satistet em respon que sí. Que dins del món sardanista hi ha dos tipus de categories; els territorials que componen les colles de la provincia i després el campionat de Catalunya, al qual s´acced

A l´ombra d´una morera he deixat el meu amic el Micra; segurament m´ho agraeix, el sol d´estiu quan s´abraona de debò podria fer badar fins i tot les pedres.
Poc a poc vaig fent camí. Quan les ruïnes, o pedres medievals plenes d´història que m´ofereixen els pobles que travesso, em desperten la imaginació a flor de pell, aturo el cotxe en una vorera del camí i aleshores volo enrere i enrere, veig els sarraïns envaint les terres i a la gent corrent a soplujar-se dins les muralles dels pobles.
Sense adonar-me´n em trobo a Foixà, un petit poble envoltat de masies que conformen uns altres encara més petits nuclis de cases. De Foixà no pot passar desapercebut al viatger el castell, que dóna nom al poble. Aquest edifici, que domina gran part de la plana empordanesa, fou el centre de l´important llinatge dels Foixà, senyors del lloc, i també escenari de diferents fets d´armes. Avui en dia, molt ben conservat, és de propietat particular.
En un dels camins que van a la vila s´hi troba una creu de pedra, que la tramuntana, la pluja i el sol han envellit durant més de sis segles; segons els historiadors, l´any 1396 el rei Joan I, mentre estava de cacera, hi va patir un accident que el duria a la mort.
Aprofito que estic aquí a Foixà per anar a comprar coca a casa la Pilar. Acabada de fer i sucada amb tomàquet és un dels saborosos menjars de casa nostra, no fa ni falta posar-hi res a dins, te la menges sense adonar-te´n.
En entrar hi ha moviment de joventut, són els fills de la Pilar. Per les converses entenc que han d´anar a assajar; quatre dels fills són balladors de colles sardanistes, si mal no recordo de “Llavor de Montgrí” i “Continuïtat”. Tinc a prop el Francesc i li pregunto:
--Deu ser un goig per als vostres pares tenir quatre fills dansaires, o bé no hi estan massa d´acord?
--I tant que hi estan d´acord, sinó no ho faríem; ells n´estan contents.
--Com va ser l´entrada sardanista a casa vostra?
--Doncs, de ben petits ja puntajàvem i vam començar amb les Trobades Infantils d’aquí Foixà, i després com que a Torroella els hi faltaven dansaires…
En interessar-me pel temps que fa que ballen en colla, en Francesc em diu que ja hi porta tretze anys, la Glòria i la Susagna dotze, tots tres pertanyen a la colla “Llavor del Montgrí”; i que l´Anna a “Continuïtat” ja hi va començar als deu anys.
--A part de ballar a la colla què feu, treballeu o estudieu?
En Francesc diu que ell treballa, s´ha muntat la seva pròpia empresa de jardineria. La Glòria estudia Ciències Mediambientals, la Susagna Formació Professional Sanitària i l´Anna encara està acabant el BUP.
M´informa que la colla “Llavor del Montgrí” consta d´uns vint-i-dos dansaires, i n’hi ha uns setze a “Continuïtat”. També m´explica que hi ha una mica de feina per fer nous fixatges, que de fòra no s´aprecia el bon ambient que gaudeixen els grups de les colles i molts no s´atreveixen.
--Heu guanyat algun premi?
Satistet em respon que sí. Que dins del món sardanista hi ha dos tipus de categories; els territorials que componen les colles de la provincia i després el campionat de Catalunya, al qual s´accedeix a partir d´aquests territorials.
--De quin color són els vostres vestits?
--Nosaltres els de “Llavor del Montgrí” vàrem ser un dels primers en renovar el vestuari. Abans els nois anàvem blancs amb faixa vermella i les noies blanques amb cinturó també vermell, les faldilles eren midonades i eren incomodíssimes per a elles ja que s´arrugaven només de tocar-les. Ara les noies porten un vestit ajustat, la part de dalt blau-marí i la faldilla a ratlles marines i blanques; i els nois al revés, la camisa a ratlles i els pantalons marins. Els de “Continutat¨”, les noies van ratllades blanc i vermellós i els nois la camisa del mateix color i els pantalons foscos.
--Només balleu sardanes o també alguna altra dansa?
--Nosaltres ballem sardanes, dansa tradicional i últimament hem fet una adaptació musical dansada de “La punyalada” de Marià Vayreda. Tot el que s´explica i passa en el llibre sobre l´època dels trabucaires ho representem dansant. També pel 1995 vàrem fer l´espectacle “Trencats i Seguits”, que és l´evolució de la sardana dels segles passats fins avui. En la inauguració que es va fer a Torroella, es va gravar en vídeo i s´ha posat a la venda i ha tingut molt d´èxit.
Girona és i ha estat bressol de molts compositors, músics de cobles, sardanistes, dansaires… Gent com aquests nois en són una mostra i, a part, han excel•lit en la sardana. Visca!
Recullo la bossa amb la coca de pa, m´acomiado de tota la familia i arrenco el Micra.
Tot conduïnt penso en aquests nois i crec que la natura de tant en tant desgrana gent com ells; sinó fos així amb els entrebancs que han posat a la nostra terra avui ja no en quedaria ni memòria de les arrels. Poso la ràdio i casualment toquen una sardana, “Girona aimada”, m´encanta la seva música i ballar-la és gaudir de dos plaers a la vegada; l´oida que t´aïlla del que t´envolta i el súmmun del moviment del peus, a cada puntejada se t’engrandeix l´ànim i quan acabes és una satisfacció plena. No ho pot definir igual el que simplement sent la música i de tant en tant es mira uns peus que ballar-la amb sentiment i goig. S´ha de viure per poder expressar-ho així.
eix a partir d´aquests territorials.
--De quin color són els vostres vestits?
--Nosaltres els de “Llavor del Montgrí” vàrem ser un dels primers en renovar el vestuari. Abans els nois anàvem blancs amb faixa vermella i les noies blanques amb cinturó també vermell, les faldilles eren midonades i eren incomodíssimes per a elles ja que s´arrugaven només de tocar-les. Ara les noies porten un vestit ajustat, la part de dalt blau-marí i la faldilla a ratlles marines i blanques; i els nois al revés, la camisa a ratlles i els pantalons marins. Els de “Continutat¨”, les noies van ratllades blanc i vermellós i els nois la camisa del mateix color i els pantalons foscos.
--Només balleu sardanes o també alguna altra dansa?
--Nosaltres ballem sardanes, dansa tradicional i últimament hem fet una adaptació musical dansada de “La punyalada” de Marià Vayreda. Tot el que s´explica i passa en el llibre sobre l´època dels trabucaires ho representem dansant. També pel 1995 vàrem fer l´espectacle “Trencats i Seguits”, que és l´evolució de la sardana dels segles passats fins avui. En la inauguració que es va fer a Torroella, es va gravar en vídeo i s´ha posat a la venda i ha tingut molt d´èxit.
Girona és i ha estat bressol de molts compositors, músics de cobles, sardanistes, dansaires… Gent com aquests nois en són una mostra i, a part, han excel•lit en la sardana. Visca!
Recullo la bossa amb la coca de pa, m´acomiado de tota la familia i arrenco el Micra.
Tot conduïnt penso en aquests nois i crec que la natura de tant en tant desgrana gent com ells; sinó fos així amb els entrebancs que han posat a la nostra terra avui ja no en quedaria ni memòria de les arrels. Poso la ràdio i casualment toquen una sardana, “Girona aimada”, m´encanta la seva música i ballar-la és gaudir de dos plaers a la vegada; l´oida que t´aïlla del que t´envolta i el súmmun del moviment del peus, a cada puntejada se t’engrandeix l´ànim i quan acabes és una satisfacció plena. No ho pot definir igual el que simplement sent la música i de tant en tant es mira uns peus que ballar-la amb sentiment i goig. S´ha de viure per poder expressar-ho així.