Dualitat

Si el significat del relat implica que la ment sobreviu al cos i que, amés a més, és capaç d'espavilar-se sola sense res material que la sustenti, benvingut sigui. Li agrada a una ment una mica agnòstica; tindrà més temps per rumiar, per asserenar-se, per millorar. Però ella no entén algunes coses,... qui li diu al cos que faci la seva? qui li fa entendre que visqui de ple sense parar fins al final?
M'ha agradat el relat; és fantàstic. És un relat que invita a pensar i que cal llegir dos cops; d'això es tracta.
Ja em veus aquí, viatjant pel teu subconscient.

Un smuacks

És la primera vegada que et llegeixo i m'he alegrat de fer-ho. Aquesta "Dualitat" és oposició, conflicte i reflexió: un dualisme que es recolza tota la dialèctica de la vida; esforç estàtic i moviment. Una mena de reciprocitat atractiva i, a la vegada, antagònica, cos i esperit, forma i contingut, vida i mort, bé i mal... lleis de la vida per excel·lència.

Enhorabona, et seguiré llegint!

final, completament inesperat, però que complementa precisament l'introducció que en feies. Una manera divertida de planetajar un tema en el que despunta la metafísica, acostant una idea a un plantejament més quotidià que narres; un recurs que després ens du altra cop al tema, la dualitat, però des d'un altre punt de vista. Molt original.

Felicitats!!

m

que amb mil formes diferents i matisos varis conforma la part central de les nostres vides. Cos i ànima, cos i ment, voldre i doldre... a qui fer cas, a qui escoltar?
Una pregunta que només amb el temps es pot respondre, amb les experiències viscudes, una mena de catàleg d'actuació davant la vida.

Bé, el teu relat diu tot això i molt més, i ho diu amb una "dualitat" de sentit enginyosa i que resulta creïble -cosa molt difícil amb les ambigüitats- fins ben bé el final.

M'agradat, tens humor i idees, ahir al fòrum me'n vaig adonar de seguida.
Et seguiré llegint,
foster

Bufa!

Ei, Leela: m'ha semblat brutal. Quina cruesa, i alhora quina elegància.

És un relat dur i punyent, d'aquells que se t'enduen i et demanen que continuïs amb la lectura, d'aquells que et fan pensar que el camí avança cap a un indret, i de sobte, al final, et trobes amb la sorpresa. I sí: la sorpresa hi és. Però renoi! Quina sorpresa!

Una dualitat ben tractada. L'ànima i el cos. La part mental i la part espiritual. La matèria i allò eteri.

I el tractament que has donat a aquesta separació m'ha semblat d'una originalitat ben portada.

Un relat encertat, per al meu gust. M'ha agradat.

LLIBRE

PS.- Ja veus quines bestieses. Et vaig descobrir mitjançant el meu concurs absurd del Colacao... heheh... i m'estic satisfeta, d'aquesta descoberta. Fins aviat!

tens més formes d'escriure que un camaleó...
avui toca un relat aparentment normal en la temàtica ja tant sabuda de problemes de parella, desorientador pel lector, i amb un final sorprenent, colpidor, brutal...
interpreto que és l'ànima la que parla sobre el cos amb el que viu i que està en l'hospital a punt de fer el finiquito... no sé si és això ben bé el que tu volies expressar...
tens un estil variable i sempre boníssim que no deixes mai indiferent al lector... felicitats!!!
i no puc evitar dir-te el molt que m'ha agradat el teu llarg i original comentari al meu poema "caputxeta busca llop"... ets única!!!!
un petó i una abraçada! ara sí que sóc fan teu... vitalici!!!

i, digue'm tonta, l'he hagut de llegir un parell de cops fins entendre el que passava, qui és el narrador i de què parla.

Has sabut enganyar al lector d'una manera divertida, fent creure tota l'estona que parles de la seva parella.

I la sorpresa del final, podrien ser moltes coses, però el final que li has posat em sembla del tot inesperat i sorprenent.

Un bon relat xiqueta. Endavant!

Una abraçada.

Salz.