D'oca a oca.

Qui m'hauria dit mai que arribaria el dia que esperaria a la Mariona Cubells a l'entrada del FNAC, fet un flam. Tot jo era un neguit, un sac de nervis que intentava fullejar les revistes del quiosc com feia tothom que no volia comprar-les, però no me'n sortia. Havia dubtat si anar al Zuric a fer una cervesa per relaxar-me, o potser dues o tres per envalentir-me, perquè la Mariona era, a banda de la més maca, la més intel·ligent i la més pija de l'institut, la noia de la que vaig enamorar-me mentre fèiem batxillerat, encara que ella no hagués parat mai gaire atenció al gripau que seia dues taules per darrera seu i la saludava cada matí al entrar a l'aula. Tampoc és que el meu aspecte hagués canviat gaire, però ja no lluïa acne i havia aconseguit aprimar-me una mica, a canvi patia una alopècia hereditària que intentava de dissimular rapant-me el cap al zero.

Vaig veure a la Mariona aturada entre els detectors de l'entrada amb les rayban al cap, buscant amb la mirada. El cor en va fer un bot i va començar a bategar com el motor d'una Harley Davidson: jo, que m'havia vestit amb el millor vestit que tenia, el que portava quan venien els capitostos de la NASA, per no desentonar, i ella apareixia amb texans i una samarreta estampada dels Marvel Zombis on l'Spiderman s'estava cruspint a la Mary Jane. Quina vergonya! A més, puc ven jurar que va arrufar el nas quan va reconeixem entre la munió de turistes i desvagats, vestit d'aquella guisa, encara que de seguida fes lluir el millor dels seus somriures.

Què em devia voler? Aquesta pregunta em rondava pel cap des de que al matí havia rebut la trucada de la meva mare tota esverada:

- Pot saber-se que has fet ara? M'ha trucat una noia demanant el teu telefono, que no li havies donat! Com pots ser tant poca vergonya? Segur que li has fet una panxa i vols escórrer el bulto! Per això no li has donat el número, que ja les teniu aquestes coses els homes! Vinga de festa! Vinga de festa! I desprès ves-te a fotre! Doncs jo no te'l penso cuidar aquest nen, ja t'ho faràs!

L'escoltava i em preguntava d'on treia la mare aquestes idees. Com aquella vegada que va ficar un euro al fotomaton de la Barcelona Televisió i va parlotejar del pare i de la casitablanca mentre feia saltirons perquè l'objectiu captés perfectament la seva cara.

-I qui era, mare? - vaig gosar preguntar.

- Seràs barrut! Encara vols fer-te l'innocent! Mariona, Mariona Cubells! Va pren nota del seu telefon i fes el favor de trucar-la.

Si en aquell moment em donem un cop m'hagués trencat en mil bocins, com si m'haguessin ruixat amb nitrogen líquid. I encara seguia així, ruixat, quan la Mariona va abraçar-me i va enganxar dos petons increïblement càlids i humits a les meves galtes.

- No saps la il·lusió que em va fer veure't!

Em va deixar anar i va agafar el número d'aquell mes de Ciència Catalana on havien publicat l'article sobre les instal·lacions que construïa l'agència espacial a Collserola i el seu jove cap Marc Rastrell, o sigui jo. Si podia veure una fotografia on donava la mà a un ianqui emmidonat i somrient davant de la façana de cartrò-pedra construïda per a l'ocasió, en aquell moment encara no havien arribat les primeres grues.

- Ets un primera espasa en la ciència!

- No – vaig corregir modest -. És per haver fet una tesis sobre les dimensions quàntiques, poca cosa.

- Sí, vaig llegir-la.

Ara sí que estava sorprès. La Mariona llegint una tesis? Sí tot el que li preocupava era no comprar en rebaixes, que feia de pobre. Recordava perfectament les seves escapades al passeig de Gràcia per veure les noves col·leccions en les botigues més cares, i com va enfadar-se el dia que van construir l'Illa Diagonal, que segons deia apropava un fals glamour a la plebs.
Marc, què no faries mai en una botiga?- va murmurar tota misteriosa, fent-me estarrufar-se els pèls del clatell. Evidentment no podia contestar el que pensava, doncs hagués quedat com un marrà, crec.

Va agafar-me de la mà i va conduir-me a les escales mecàniques que pujaven al pis de dalt. Tothom s'apartava quan ens apropàvem i es miraven a la Mariona amb interès: encara que portés una samarreta sanguinolenta i uns pantalons desgastats, com que eren un parell de talles menors del que pertocaven se li arrapaven a les formes i feien intuir aquell bé de Deu.

Varem voltar per la secció de pel·lícules i de música amb parsimònia i una mica més ràpids pels llibres, sense deixar-me anar, com una parella qualsevol que s'ha desorientat dins de la botiga i ha arribat a un punt on no hi ha res del seu interès. Quan ens estaven apropant a les caixes de sortida va tornar a xiuxiuejar.

- Quan t'ho digui comença a córrer i no t'aturis per res.

Vaig mirar preocupat la seva mà lliure, però no hi duia res i tampoc portava cap bossa on amagar quelcom de forma poc decorosa.

La Mariona va somriure juganera i va cridar: ARA! començant a corra cap a la sortida i arrossegant-me amb ella.

El vigilant ens va escridassar i va córrer darrera nostre com si fóssim dos lladregots. La Mariona no s'aturava, m'estirava amb força i reia mentre veiem apropar-se plaça Catalunya a tota velocitat. La gent s'apartava perplexa. El vigilant cridava. El de la cafeteria també cridava. Algú va provar d'aturar-nos sense èxit. I llavors va passar. Va ser com quan et fan un xuclet al coll que fa una mica de mal però et posa a cent, només que per tot el cos, com si una gran boca amb uns poderosos llavis ens hagués xuclat a tots dos alhora.

- Gamberros – va cridar una iaia que ens amenaçava amb un bastó com si fos el sabre d'un samurai octogenari, però jo era incapaç de reaccionar: ens havien quedat aturats al davant d'unes escales mecàniques amb la vista clavada en la porta del carrer.

- Però… però… això és…

- El Corte Inglés de Diagonal – va contestar orgullosa la Mariona.

Vaig mirar al meu voltant, incrèdul, mentre evitava el bastó de la iaia que em rondava la cara. A la Mariona se la via feliç, com si de regal de reis li haguessin portat tot l'estoc de Tous només per a ella. Va abraçar-me i em va dir a cau d'orella:

- Si ara correm cap allà sortirem al Zara de Passeig de Gràcia i des d'allà, sense aturant-se, vale?, al Dolce&Gabbana que hi ha abans de la Diagonal. Aquí sí que ens podem aturar. El què no entenc és que hi fa el Zara al mig, és tant poc.

Jo no l'escoltava. Observava a la gent que entrava i sortia carregats de bosses. Estrangers i natius que dedicaven el dia a fer un munt de compres inútils mentre perdien el temps en desplaçaments per una ciutat en permanent congestió, com si tingues un refredat de cotxes mal curat. Una idea va començar a bullir-me. Vaig estrènyer la mà de la Mariona i, mirant-la directament als ulls, vaig arrencar a córrer cap a una porta diferent a la que em senyalava.

- No! Aquesta no!

Les seves queixes van desapareixia enmig del xuclet que ens va tornar a transportar. Però aquesta vegada no varem trobar una iaia ni una gran superfície, ans al contrari ens varem trobar en un espai estret i fred. L'un abraçat al cos de l'altre, amb la galta i el braç esquerra, jo, i la galta i el braç dret, ella, enganxats a una superfície llisa i glaçada.

Vaig provar de mirar avall, entre els pits de la Mariona i el que semblava una terrina de gelat de maduixes amb formatge, però amb prou feines podia moure el cap. Ella, estava igual de garratibada, potser més i tot amb aquella samarreta que a cada segon transcorregut estava més tibada, tot i així va poder colpejar amb la mà la superfície llisa. Algú cridava. El so ens arribava esmorteït, llunyà, i és que en el salt havien anat a parar a dins d'un congelador horitzontal ple de gelats que, amb la bona lògica dels comerços, estava tancat. La cridanera, una noia amb la cara farcida de grans i un uniforme de color gris, va obrir la porta corredora del congelador sense deixar de xisclar i fer bots amunt i avall de la botiga, perquè poguéssim sortir.

Amb prou feines podíem caminar desprès d'allò, fèiem tentines com dos borratxos mentre ens allunyaven de la gent que ens mirava horroritzats.
Ja et deia que no era per allí – va protestar.

- On estem? - vaig preguntar sense fer-li cas.

- Als congelats La Sirena, de l'Illa Diagonal.

La noia estava morruda, per a ella una botiga de congelats era gairebé un insult, pitjor encara si era el de l'Illa, però jo estava meravellat. Vaig treure l'agenda de la butxaca de dins de l'americana i vaig escriure els noms dels comerços per on havien passat.

- Què fas?

- Un full de ruta. Això és increïble. He de deixar constància.

Podia llegir la incomprensió en els seus ulls. No volia que pensés que feia meu aquell descobriment així que vaig donar-li tot el merit.

- Això que has descobert és fantàstic, Mariona! Pot acabar amb els problemes de trànsit de Barcelona. La gent no tindrà que agafar el cotxe per anar d'un lloc a l'altra mai més!

- Com?

- Hem de cartografiar totes les possibilitats. Veure quines rutes hi han i fins on porten. Si ho fem bé, podríem triar el lloc i la ruta sense equivocar-nos i anar on vulguem en un moment.

La Mariona em mirava seriosa, meditant.

- Així podria anar del Corte Inglés al Dolce o al Café de la Princesa sense passar pel Zara? Es què a mi em fa molta angunia.


No estic segur de què vaig contestar ni de com m'ho vaig fer per convèncer-la que vingués amb mi, però aquí em tens denou al FNAC, esperant-la. M'he preparat de valent: duc, a dins del sarró, un planell de la ciutat on assenyalar totes les botigues per on passem, un regle per dibuixar les línies que uniran aquests punts i un munt de retoladors de colors per dibuixar-les. També he portat una petita càmera fotogràfica embolicada amb plàstic de bombolles, per deixar constància visual de l'esdeveniment i per tenir un retrat o dos o tres de la Mariona amb aquell somriure seu tant emocionat o la ganyota que posa quan...

Ara arriba, s'ha aturat a l'entrada buscant-me. Porta un vestit d'estiu blanc, eivissenc, molt vaporós. Està preciosa. Jo m'he posat la vella samarreta dels Barcelona Dragons, creient que vindria vestida com l'altra dia i resulta que ella s'ha mudat per no desentonar.

Em sembla que li agrado.