Dimecres 29 de maig. 1927

Un relat de: Olga Nuria
Tot era fred: cada paret, cada cadira, cada taula, cada racó d'aquell lúgubre cafè. Tot era mort; fins i tot ell. Un home de mitjana edat, solitari i silenciós recolzava lleugerament els desgastats pegats d'un jersei rosegat, antiquat i sense planxar, amb forats en els punys, uns punys que en un temps no tan llunyà havien servit per donar suport a uns preciosos canells els quals sostenien mans tan delicades com l’ivori. Aquestes mans tenien una funció meravellosa en la vida d'aquell home: escriure. Una cadira subjectava el seu prim però pesat cos, al final d'aquella sala hi era ell, al fons, sempre darrere. Llegia atentament el diari del matí mentre bevia amb petits glops al cafè. Ja era el quart, o potser el cinquè; no ho tenia clar.
La seva presència es dissipava entre la multitud. Ell, igual que el seu cigarret, es consumia lentament, tan lent que no s'adonava que cada minut era més a prop de l'abisme.
Una ploma i un paper era l'únic necessari per a aquell home, era l'únic que necessitava per demostrar-li al món què era capaç de fer, fer veure que no era solament un fosc reflex de la seva imatge col·locat en un local a 30 quilòmetres de la ciutat, que era més que tot això.
Però alguna cosa dins ell fallava, alguna peça no encaixava en el mecanisme, no encaixava en el puzzle de la seva vida, una vida consumida per la desgràcia, per l'horror i la desesperació, morint per la vida. Notava com si cada gota de tinta vessada en el paper fossin fulles lliscant tímidament i lenta per als seus canells: com si cada lletra, cada paraula, cada vers, fossin dards llançats en direcció al seu cor. Un cor ferit, maltractat i amb cicatrius.

Tenia por de ser ell, tenia por de ser real. Per què se sentia tan sol? ¿Tan feble i vulnerable? Ja no sabia què pensar: ja no sabia què sentir.

Es va passar un cigar entre els dits, el feia ballar com si d'un titella es tractés, en el moment en què es va col·locar el cigar entre la comissura dels llavis va començar a morir a poc a poc. El va encendre i en aquest petit instant va notar com el fum jugava un paper essencial dins del seu organisme, com si li permetés entrar-hi: una entrada gratuïta a una mort segura. Jugar, només volia això: jugar amb la seva vida. Va parpellejar dues vegades d'una manera tan lenta, tan dolorosament, que quan les seves parpelles lliscaven cap amunt tot el seu món havia canviat, se’n va adonar que s'estava convertint en el que mai no va voler. Era com el nihilista que comença a creure que l'amor existeix, com l'ateu que es tatua Déu en el pit, com el presoner que somia amb algun dia ser lliure.
Així que va decidir aixecar-se de la cadira. Havia de viure la seva vida, havia de sortir a l'exterior i ser conscient que, per molt que li fes mal, el món, seguiria girant i que res ni ningú s'aturaria i, menys, per ell.

Comentaris

  • Un bonic relat[Ofensiu]
    Marc Compte G | 09-04-2016

    M'agrada com planteges el personatge. Algú ferit profundament, motiu pel qual viu aïllat, sempre al marge, sense cridar l'atenció i fastiguejat amb la seva existencia.

    Tanmateix, fas que mostri un cert atisbe d'esperança, tan en el moment en que desitja demostrar que és més del que és, com en el final, quan pren consciència que ha de donar un gir radical a la seva vida.

    Podries tractar d'escriure'n una continuació. El text te ganxo, a més, el marc històric en el qual l'emmarques és prou apassionant.

    Salutacions !

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: