Qüestió de prejudicis.

Un relat de: Olga Núria
El típic aleteig d'algú que no vol viure. La sensibilitat del mort, la culpabilitat del viu. Qüestió de prejudicis.
Cercava l'estabilitat a la corda fluixa del plor abatut. Sucumbint a la mort de l'innocent, la senzilla presa de qualsevol fugitiu amb aires esperançadors. La típica excusa de l'home casat. Grinyolar de les dents com a sentit tràgic de la vida.
Un missatge positiu per a aquells que ja no viuen, i per a aquells que, tot i estar vius; no senten. Per a tots ells, una indolora i insensible mort. Per a tots els que estan farts de patir la vida, per als que en el món, van patir més que en el mateix infern.
El sol resplendeix només uns dies, i amb la seva fugida, s'adonen de l'error que van cometre, un error terrenal. Només ells giraven, ningú més ho feia. Eren eterns, però no estaven sols, encara que així se sentissin la major part del temps. Vivien una mentida, una mentida tan veritable que fins ells ho van arribar a negar. Cada pas en fals era pitjor que mil errors, el no intentar-ho era pitjor que fallar. I així, va ser com aquells individus van decidir viure, encara que morissin en l'intent. Perquè si no ho feien, no viurien. I si no vivien, mai podrien morir. D'aquesta manera, la mort es va presentar i ells la van rebre amb gran gratitud i esperança. Van arribar a la conclusió que havien mort vivint.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: