21 de maig.

Un relat de: Olga Núria
Veig passar el temps, he pensat en tu.
Els núvols sota el meu cap.
El reflex en el vidre del tren: la meva mirada que s'allunya de la realitat. Avui, només avui, un cop a l'any pens si tu te'n recordes de mi.
Arribam a un túnel i el teu record és més clar, però no ets tu sinó jo.

Aquest matí de maig és humit i clar,
i he pensat que encara t'estim i encara no sé qui ets.
No estic trista.

Escolt el paisatge, però no se sembla en aquell matí.
Ens queden uns minuts, no sé si te'n recordes.

Tot resulta tan estrany quan pens que pots estar pensant en mi. Estrany perquè no ens coneixem. Potser ja m'has oblidat, potser no ho recordes, però vaig ser part de tu durant un temps.

T'he mentit, he estat un poc trista perquè sé que no hi ets.
A l'horabaixa veig caure el sol, i a poc a poc, enrere meu, el teu record es torna suau i agradable, i com cada 21 de maig, em deman el mateix.

Tu te’n recordes de mi?

Comentaris

  • Horabaixa...[Ofensiu]
    Nil | 25-06-2019 | Valoració: 10

    Un poema bellíssim, on els mots entrellaçats com els vagons d'un tren anant cap a una direcció sense retorn, en fa partícip de tot un reguitzell d'emocions, neguits, encisos i desencisos... que ens duu, als llegidors, de bracet del teu imaginari amorós i sentimental amb summa delicadesa. És horabaixa...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: