DIARI

Vull escriure. Explicar el que sento, el que penso, el que trobo a faltar, el que vull dir, el que em fa riure... Necessito escriure. Necessito desfogar-me amb el meu amic invisible, intocable, innombrable. Desfogar-me? Ell només pot aclarir-me a mi mateixa. Només em pot posar un mirall a davant i fer-me veure els meus pensaments, emocions, sentiments.
Em pot fer reaccionar i mostrar-me el que amago, inaccessible fins i tot per a mi. Pot fer això, només això.
No em pot reconfortar posant-me la mà a l’espatlla.
No em pot consolar dient-me paraules entendridores, suaus a les meves orelles.
Ell no té paraules.
Paraules...
Paraules que endolceixin el cor en moments amargs, en temps de neguits.
Paraules fermes, per recordar-me el que faig malament.
Paraules contínues com un fil prim i lleuger que mai es trenca, cants de sirenes que ajudin a endinsar-me en el son...
Ell no té paraules. Ell no.
Sols té un mirall. El seu mirall. El meu mirall.
A mi mateixa.

12/06/2001