Drac de tempesta

Despertar amb una alenada d’aire fresc i humit.
S’obre la finestra. El vent.
I just en aquest instant el cel s’il•lumina de sobte ressaltant les siluetes dels ornaments del paisatge, aquí i allà.
I la Natura fa un bram amb tot el seu poder, com un drac enfurismat.
Després, el silenci ininterromput regna a l’ambient, com si la vida s’hagués aturat de sobte. Només llavors el batec constant de la pluja que cau sobre Banyoles s’atreveix a trencar-lo.
Una línia parteix el cel. I fa tremolar la terra.
El monstre brama de nou, ara ja amb queixa constant.
La monotonia torna amb un cel massa gris.
La roba estesa clama per anar a volar lliure i, endebades, s’estremeix a ritme del vent.
A fora, sols un cotxe temerari travessa els camps.
Desorientada, la pluja embogeix. “Quin camí?” “Tots els camins duen a Roma”. I les gotes es precipiten amb desordre en les diferents direccions de l’espai.
El verd beu amb delit després de tants dies. Recuperarà poc a poc l’antic esplendor.
Inspiració. Olor fresca de terra humida: benestar.
El vent s’apaivaga en un airet fresc que amb prou feines gosa bufar-me les orelles i les galtes.
La roba estesa ja s’ha rendit en el seu somni de ser ocell.
I quan tot sembla tornar a la calma, el gemec final, fort, contundent, ratifica l’arribada del cavaller poderós.
El drac mor agonitzant, deixant l’estela d’un matí gris d’Abril.
La traca de final de festa.
La vida segueix.

Estiu 2003