Cercador
Retornes. Refermat el record.
Un relat de: Eponine7- Compartir:
M’agradava enfonsar els peus a la sorra tova i humida i que l’aigua freda i escumosa m’acariciés els turmells.
El sol, a l’horitzó, pintava el cel de colors ataronjats a les últimes hores del dia. La mar s’anava tranquil•litzant amb la presència de la fosca. I la platja, durant el dia tan animada i plena de gent, de nens que removien la sorra i xipollejaven a la vora de l’aigua, ara estava buida i hi regnava un silenci només torbat per so de les onades que exhalaven morint prop dels meus peus.
Em vaig asseure, mirant els últims raigs de sol. Tenia temps encara. Els pensaments van començar a omplir-me el cap, fins que, per manca d’espai, sortien i m’envoltaven de records de temps passats.
Des de sempre m’havia agradat el so de l’aigua, la seva companyia, la transparència i el sabor fresc regalimant-me per la gola. Em podia estar hores i hores contemplant un petit rierol juganer, l’Estany, o alguna cascada perduda en algun paratge proper...
A la tarda, vaig anar al bosc que hi ha als afores. Vaig començar a caminar, amb la intenció de perdre-m’hi durant unes hores i deixar reposar la meva ment de les presses diàries. L’aire era humit, vesprejava. Un petit corriol anava vorejant un marge i una mica més avall, serpentejava entre els arbres. El vaig seguir. No sé quanta estona va passar... fins que davant meu va aparèixer la cascada. Era molt petitona, però em va corprendre. Anava saltant d’una perdra a una altra despreocupadament, trencant el raig d’aigua en mils de gotetes que voleiaven per l’aire.
En aquell moment em adonar de la seva presència. Suaument, em posà les mans a la cintura i em va estrènyer contra el seu pit. Vam contemplar l’aigua, les roques, la rosada,... mentre em xiuxiuejava el meu nom a l’orella. El cel ja era fosc.
El vaig recordar cada vespre, quan el sol feia l’últim adéu.
No l’havia tornat a veure.
El temps ho pot tot: l’havia començat a oblidar. Primer el seu rostre. Quan el recordava se m’anava difuminant, dia a dia, burlant-se de la meva mala memòria. Després la veu, que tantes nits m’havia acompanyat. I l’amor.
Una llàgrima entremaliada va lliscar per la meva galta, em va resseguir els llavis i va caure des del mentó cap a la sorra salada on jo reposava. Al mateix temps, m’esparracava de nou les ferides del cor.
En aquest instant em trobares. M’eixugares la galta amb un bes.
La veu, la cara, l’amor.
Estirats a la sorra, acompanyats pel mar, les estrelles i la inconstant lluna... ens trobàrem l’un a l’altra.
Vas fermar el teu record en la meva ment per sempre. Per poder marxar per fi, sense por que t’oblidés.
M’agradava caminar per la platja. Ara ho faig per enyor, sols per enyor.
29/10/2001
El sol, a l’horitzó, pintava el cel de colors ataronjats a les últimes hores del dia. La mar s’anava tranquil•litzant amb la presència de la fosca. I la platja, durant el dia tan animada i plena de gent, de nens que removien la sorra i xipollejaven a la vora de l’aigua, ara estava buida i hi regnava un silenci només torbat per so de les onades que exhalaven morint prop dels meus peus.
Em vaig asseure, mirant els últims raigs de sol. Tenia temps encara. Els pensaments van començar a omplir-me el cap, fins que, per manca d’espai, sortien i m’envoltaven de records de temps passats.
Des de sempre m’havia agradat el so de l’aigua, la seva companyia, la transparència i el sabor fresc regalimant-me per la gola. Em podia estar hores i hores contemplant un petit rierol juganer, l’Estany, o alguna cascada perduda en algun paratge proper...
A la tarda, vaig anar al bosc que hi ha als afores. Vaig començar a caminar, amb la intenció de perdre-m’hi durant unes hores i deixar reposar la meva ment de les presses diàries. L’aire era humit, vesprejava. Un petit corriol anava vorejant un marge i una mica més avall, serpentejava entre els arbres. El vaig seguir. No sé quanta estona va passar... fins que davant meu va aparèixer la cascada. Era molt petitona, però em va corprendre. Anava saltant d’una perdra a una altra despreocupadament, trencant el raig d’aigua en mils de gotetes que voleiaven per l’aire.
En aquell moment em adonar de la seva presència. Suaument, em posà les mans a la cintura i em va estrènyer contra el seu pit. Vam contemplar l’aigua, les roques, la rosada,... mentre em xiuxiuejava el meu nom a l’orella. El cel ja era fosc.
El vaig recordar cada vespre, quan el sol feia l’últim adéu.
No l’havia tornat a veure.
El temps ho pot tot: l’havia començat a oblidar. Primer el seu rostre. Quan el recordava se m’anava difuminant, dia a dia, burlant-se de la meva mala memòria. Després la veu, que tantes nits m’havia acompanyat. I l’amor.
Una llàgrima entremaliada va lliscar per la meva galta, em va resseguir els llavis i va caure des del mentó cap a la sorra salada on jo reposava. Al mateix temps, m’esparracava de nou les ferides del cor.
En aquest instant em trobares. M’eixugares la galta amb un bes.
La veu, la cara, l’amor.
Estirats a la sorra, acompanyats pel mar, les estrelles i la inconstant lluna... ens trobàrem l’un a l’altra.
Vas fermar el teu record en la meva ment per sempre. Per poder marxar per fi, sense por que t’oblidés.
M’agradava caminar per la platja. Ara ho faig per enyor, sols per enyor.
29/10/2001