Desenllaç fatal

Els humans dominem la terra, els mars, els oceans i el cel fins a un cert punt, fins un límit no molt extens en comparació a l'Univers. A la grandesa inexplicable de les galàxies que el formen, l'extensió coneguda per l'ésser humà no és res, i per això vull recordar que va costar saber si hi havia vida en algun altre planeta, però es va conèixer, i això va ser fatal per els nostres interessos i per el destí del planeta blau.

No a molta distància de la terra es trobava l'enigma obert fa centenars d'anys. Aquesta distància tant llarga per a nosaltres i tant diminuta per a ells va ser el que ens va portar al nostra etern final.
El planeta desconegut del qual us volia parlar, és el de Namec, un planeta immens on hi habitaven uns éssers anomenats namecs que no tenien res a veure amb la nostra raça. Eren blaus, baixos i prims. Les seves cames eren tant petites, el cos tant prim i curt, els seus braços tant secs i llargs que el cap regnava sobre el recent descrit amb plena facilitat. Un cap rodó més aviat amb forma de bombeta i gran com la lluna al costat d'un estel que feia que dins seu si amagués una sorprenent intel·ligència.
Aquests individus eren molt superiors envers els humans, però no pas per físic, ja que sortirien derrotats en aquest aspecte, sinó per la ment. Els namecs eren molt poderosos i fins i tot triplicaven el nostre cervell. El seu interès per conèixer més galàxies va fer que volguessin esbrinar què s'amagava dins el planeta blau, ja que estaven convençuts que era l'únic planeta que al igual que el seu tenia vida, i no s'equivocaven. Aquest interès també s'havia manifestat en la nostra raça però es feia impossible anar més lluny dels límits que marcava el Sistema Solar.
L'any 2005 recordo que tots estàvem confosos per l'arribada d'extraterrestres, teníem por perquè no sabíem com ni quan ens visitarien. Actualment ens trobem a l'any 2050 i sí que és cert que la tecnologia ha evolucionat molt però sincerament encara no estem capacitats de combatre contra els namecs si es que venen amb males intencions.

- 30 d'octubre del 2050: Els indicis d'existència i d'una visita imminent dels "namecs" ja no és només un possibilitat sinó una cosa segura i inhabitable.
Diferents persones havien captat imatges de les naus en que viatjaven i la NASA havia interceptat una nau - robot enviada per explorar la terra. Ara eren moments difícils i per superar això s'havia d'investigar algunes màquines per estar convençuts de les nostres possibilitats si finalment esclatava la gran guerra.
Tots els científics i inginyers d'arreu del món van aconseguir crear robots guerrers controlats per ordinadors i màquines capaces de matar milers de persones, amb això es vivia en un clima més tranquil i només calia esperar per si el produiria el combat.

- 20 de gener del 2051: no havien passat gaires mesos, però els namecs ja estaven disposats a atacar. Durant unes setmanes van enviar naus - robots per captar imatges i tenir dades perquè la invasió fos menys costosa.
Estava confirmat que eren malvats i que vindrien amb l'intenció d'apoderar-se del nostre planeta.

- 25 de febrer del 2051: Les naus - robots eren totes interceptades per la NASA i és que no ens hem d'enganyar, els humans havíem fet grans avenços en la informàtica.

- 2 de març del 2051: vist això els namecs van decidir començar a enviar naus de combat que eren rebudes per exercits de robots que dirigíem des de la xarxa informàtica d'USA. Els namecs eren derrotats amb facilitat, i és que ja deia jo que per físic en sortirien malparats.

- 5 de març del 2051: definitivament esclatà la guerra. Els namecs no paraven d'enviar naus de combat i per a ells les baixes eren molt nombroses, però no retrocedien. Això va fer témer al general Harper (de les forces ruboritzades) que visquessin en un planeta grandiós i que fossin molts més habitants que a la terra, i en aquest aspecte no s'equivocaven. Això podria fer que la guerra dures dècades i dècades.

- 25 d'octubre del 2051: la guerra seguia amb molta crueltat i a més de naus - robot, llençaven míssils guiats dels del seu respectiu planeta, i això va causar nombroses baixes humanes.

- 3 de novembre del 2051: degut als atacs continus dels namecs ens vam veure obligats a incorporar-nos a la guerrilla robot, i això va provocar moltes víctimes.

- 1 de desembre del 2051: el general Harper era optimista tot veien que no avançaven. Però no s'imaginava el que arribaria a succeir.

- 15 de gener del 2052: moltes setmanes portava en marxa la anomenada guerra blava, i els invasors es van cansar de combatre físicament i van passar a fer-ho psicològicament a través de l'electruom ( xarxa de virus informàtic).

- 25 de gener del 2052: els namecs van començar a introduir el virus a través de l'electruom, una xarxa molt més avançada que la nostra. En Harper estava indecís i preocupat, no s'havia trobat mai amb una cosa semblant, les màquines recent creades per combatre al nostre costat, es començaven a rebel·lar.

- 26 de gener del 2052: totes les màquines estaven sota les ordres de l'elecruom i ens van dominar amb facilitat. Tots vam sortir a lluitar. Però evidentment no teníem res a fer contra màquines personalitzades.

L'era de domini de la humanitat s'havia acabat, les mateixes màquines fabricades per lluitar i salvar-nos van acabar amb la nostra vida, la guerra va tenir un tràgic desenllaç, el control de la terra s'havia perdut, els "namecs" ens van exterminar.


El poder dels namecs era absolut, dominaven tot el sistema solar a més de la seva galàxia i el més segur era que a hores d'ara no existís cap altra vida més que la seva en tot l'Univers.
Van derrotar als humans que era el seu gran objectiu de feia segles, però el motiu encara era desconegut, personalment no comprenc si la invasió ha estat fruit de les ganes de poder o per altres motius incomprensibles. Van començar a produir molts canvis en el que havia estat el nostre planeta i de ben segur que si hi tornéssim no el reconeixeríem. Havien modificat tots els edificis, ara tots superàvem l'alçada dels gratacels, totes ses cases eren altíssimes i construïdes amb uns materials exportats de Namec. Aquests eren aïllats de la calor i del fred, eren duríssims i podien agafar la forma desitjada. Van construir un aeroport de naus espacials gegant on cada dia i aterraven milers de namecs. La terra s'havia convertit en una sola ciutat que comprenia tota l'extensió dels continents, tot estava industrialitzat, els seus vehicles flotaven a l'aire i corrien a velocitats mai imaginables per l'home. El planeta antigament habitat per l'espècie humana havia donat un gir de tres-cents seixanta graus.


Ja havia descobert el perquè de la seva invasió. La terra estava a besar de namecs i es que el motiu era clar, havien conquerit la terra per venir a viure-hi ja que Namec estava en procés de destrucció, un meteorit de dimensions similars a la lluna s'acostava perillosament, i es clar, es veien més morts que vius. Ara havien enviat una nau-gravadora per enregistrar la destrucció del seu planeta si finalment es desintegrava, i així conèixer el procés de destrucció des del principi fins a la fi, per tal de poder-lo evitar en el seu nou hàbitat.


El Big-Bang va ser també el causant de l'origen de Namec. Aquest planeta estava menys envellit que la terra però la seva mort va arribar abans. El meteorit feia anys que se apropava perillosament, però no va ser fins l'any 2005 que la plataforma d'investigació dels namecs el va poder localitzar, però no desviar, i és quan van tenir que prendre aquesta tràgica decisió. Les imatges van ser gravades amb èxit i va esdevenir el següent:
El meteorit avançava del de la data assenyalada a una velocitat de cent quilòmetres per hora, i és que la distància que els separava era enorme, però evidentment la hora va arribar i el 12 de març del 2053, quan tan sols feia un any que els namecs vivien en el seu nou planeta, la pedra gegantina i flamejant va xocar amb Namec i aquest es va destruir amb facilitat, es va encendre i les seves cendres va ser l'únic que van volar per totes les galàxies com si de pols es tractés.


Vist el problema, els estudis per evitar un futur semblant a la Terra es van posar en marxa.
En un estudi força peculiar es reunien els científics amb major capacitat intel·lectual, i després d'uns mesos un clima d'inseguretat es va imposar dins del cor dels namecs. Tots ells veien impossible evitar una catàstrofe que de nou els fes buscar un nou planeta, i com que no volien confirmar la seva mort de nou les màquines especialitzades es van posar a buscar noves senyals de vida fora del sistema solar, per saber si ja eren sols en aquelles dimensions indescriptibles i evidentment assabentar-se de les possibles opcions planetes habitables.


Malauradament es confirmen els pitjors pronòstics, no hi havia cap planeta amb bones condicions i lliure, però sí que existien dos planetes habitats per desconeguts.
Envers això les fàbriques tornaven a proporcionar tot tipus d'armament a un ritme trepidant. Segurament els dos contrincants ja s'havien adonat que tenien veïns i no els podrien agafar per sorpresa.


En una nit freda i plujosa, com una d'aquelles típiques nits d'hivern, una carta electrònica va ser la culpable d'una alarma precipitada.
Uns individus denominats estereos amenaçaven d'un atac immediat, perquè deien que volien dominar absolutament tot l'univers i no els agradava estar acompanyats d'éssers blaus i repugnants.

Semblava que era l'avarícia del poder més que el motiu de la vida el que portaria als estereos a la guerra, i aquesta avarícia i maldat se'ls va encomanar als namecs i potser precipitadament però amb afectivitat no es van esperar a rebre l'atac, sinó que van iniciar el conflicte enviant dos míssils guiats tal com havien fet amb els humans. Els estereos van contra atacar i dies després es van afegir a la guerra els del planeta Plocu.
Els estereos van estal
viar feina als namecs, ja que amb una bomba amb gasos tòxics van fulminar amb un obrir i tancar d'ulls als plocus, i el conflicte armat quedava obert només entre dos grans bàndols.


Tots dos amb afanys de glòria lluitaven desesperadament, però només hi havia un color, el blau, i aquests els van donar un ultimàtum, rendir-se o morir. Però els estereos no cediren i s'organitzaren amb una resistència molt difícil de superar. Es repartiren en dos-cents robots guerrers per carrer, malgrat tots els seus intents per si més no allargar la guerra no els va servir de res, doncs els namecs van entrar al planeta i sense por de res no els van deixar cap més sortida després d'emboscades continues per ambdós costats de carrer. Els estereos encaparrats en les seves minses possibilitats van decidir lluitar fins a l'ultima gota de la seva sang.
Ja no els quedava res, ni guerrers aptes per combatre ni tan sols armament, així que decidiren enviar el darrer míssil que els quedava a Plocu i també s'autodestruïren ells mateixos, per tal de no deixar cap altra possibilitat de vida als seus fins aleshores rivals i únics supervivents d'aquella brillant batalla digne de ser explicada.

Ara ja no calia investigar res, aquella guerra havia estat desafortunada, havien guanyat, però el territori que era l'objectiu havia quedat destruït com ja he explicat abans. Les preguntes sorgien com un diluvi: i si el nostre nou planeta es destrueix?, on anirem a viure?, serà el nostre final?
Ningú no les podia respondre, i tots pessimistes continuaven la vida sense cap il·lusió.
Al cap d'uns dies el doctor Snop va confirmar la pitjor teoria: també un meteorit s'acosta a gran velocitat a la terra, com ja intuïa, i es produirà es mateix desastre que a Namec, va confirmar per la ret informàtica.
Cap namec es podia creure aquestes paraules, però de seguida es van posar en marxa.
Tothom va col·laborar alhora de crear una barrera robotitzada per col·locar al voltant de la terra i així provar d'evitar el xoc del meteorit. Aquesta era la única esperança, si la tanca cedia, tot s'hauria acabat, no se'ls va acudir cap més mesura per prendre.


Va arribar l'hora del nerviosisme, del optimisme i pessimisme a la vegada, i és que el meteorit flamejant era a escassos quilòmetres de la tanca imposada.
- Oh no! - tots els namecs van expressar el mateix. Els havia arribat l'hora. La barrera s'havia destruït i exactament els quedava trenta minuts de vida. Ja s'apreciava el enorme meteorit, una escalfor els començava a cremar la pell blavosa i es desfeien com plàstic en el foc, finalment el xoc va esdevenir i tot es va acabar.
S'acabava de confirmar una teoria que potser algun dia es farà realitat. Ni els avenços d'ordinadors, robots ni els namecs van poder evitar la tragèdia escrita en el destí, potser sí que el destí és reversible, però una catàstrofe natural d'aquestes dimensions difícilment es podrà evitar.
De fet, els humans, en el nostre llarg període d'estada a la terra no varem poder fer mai res contra fenòmens naturals. Varem aconseguir detectar els terratrèmols o per exemple els tsunamis, però no evitar-los.
L'avarícia del poder i l'ambició va portar-nos a una autodestrucció del planeta, no va ser aquest el motiu de la destrucció, però de ben segur que si haguéssim continuat al ritme que anàvem hauríem deixat enrere el nostre pas per la terra per una sèrie de motius que us ben asseguro que s'haguessin pogut frenar.
Potser els namecs ens van fer un favor no deixant-nos experimentar el fi de la terra, aquest va ser un motiu inevitable, però veient com nosaltres deixàvem perdre la oportunitat de viure, el desenllaç encara hagués estat pitjor.