Desamor

Era un dia rúfol, d'aquells que ens ve de grat mirar al nostre entorn si estem de mal humor, contents de què la metereologia - cel encapotat i terra ventada i humida - s'acordi amb el nostre estat d'ànim. Un dia d'aquells que voldríem que ens deixessin sols amb les nostres cabòries.


Jo era un passatger de bus, assegut en un escarransit seient , amb el del meu costat buit, quan un personatge estrafolari s'hi assegué, amb un mig somriure de demanda d'excuses. Em prenia un trosset de comoditat, però era el seu dret l'asseure's-hi, i li'l vaig concedir amb un mig somriure que volia assemblar-se al seu. El jove, mirant-me d'esquitllentes, defugint la mirada directe, vull dir, em dirigí immediatament la paraula.
-Vós sou l'escriptor , oi?... Us volia parlar... Per això he pujat a aquest autobús, rere vostre... Tinc un problema, sabeu? Vós demostreu en les vostres novel.les ser un entès en la matèria... Per això sé que me'l resoldreu....

- Senyor, em penso que aneu errat d'osques. Que jo sigui un escriptor no vol pas dir que pugui fer de confessor, ni de consultor de prblemes de desconeguts..
.
El jove, sense fer cas de les meves paraules, que potser ni tan sols havia sentit, prosseguí acaloradament:


- Jo , quan era un adolescent, pensava en l'amor com en una cosa sagrada, i en la dona com un proemi misteriós que esperés la meva joventut per irrompre plenament en la meva vida. Jo creia en aquell amor que definien -o que havien definit- els grans escritors de totes les èpoques. Fins i tot vostè. Però arribà la joventut, i les dones es feien més desitjades i els sentits naturals se'm despertaren furiosament. I vaig comprovar amb desesper que l'amor no és una realitat sinó enfront de la naturalesa. És l'instint de l'espècie: tot el demés, per mi, eren astúcies. Sentí desitjos d'amor, i vaig fer l'amor, però no m'arribà la capacitat d'estimar. I vaig comprendre que, malgrat creure en la bellesa i en la perfecció dels cossos sublims que em seduïen, mai arribaria a dominar-me cap passió, cap emoció d'aquelles que fan anar el cor més de pressa, que fan perdre la lucidesa i l'enteniment.
Les dones -moltes dones- m'han estimat. He disfrutat dels seus cossos seductors, he sentit batre els seus cors sobre el meu, però mai he estat capaç de fondre la meva ànima en la seva. Mai, fent tota mena d'esforços per aconseguir-ho, he deixat de ser el què sóc realment: una bèstia mascle que cerca per instint una femella. Un dia vaig llegir que Shopenhauer havia dit que "la natura menteix sempre i sense mesura; que nosaltres hem rebut d'ella la mentida; i que res és, doncs, més natural que això: mentir." Si ho deia el mestre, el gran filósof, el camí podia ser aquell: mentir, i crear el món fictici que desitjava amb la mentida i la ficció. I ho vaig intentar. Tinc ja quaranta anys i en fa més de vint que ho intento... inútilment.
-Ho lamento... Haig de baixar- li vaig dir mentre corria cap a la sortida del bus, aturat ja a la meva parada.
- Què haig de fer?- em preguntà amb un crit, mentre jo fugia.
- Casi's! -li vaig etzibar, amb una riallada general del passatge del vehicle. -No tanqui les portes encara, per favor- vaig afegir, dirigint-me al conductor.

L'home, que m'havia semblat jove i que havia dit que ja tenia quaranta anys, potser per tenir-los no va tenir temps de reaccionar. Es quedà a l'autobús, i jo vaig trobar la llibertat de dirigir-me a la meva feina sense destorbs. Com és possible, pensava, fent camí, que un home se'm pugui acostar i explicar-me aquestes intimitats?
Naturalment, ben aviat vaig esborrar-me'l de la memòria. Altres problemes més importants m'esperaven.

Havia passat prop d'un any que el mateix home estrany de la confessió al bus, em va tornar a trobar. Jo bevia una cervesa, assegut a una terrasssa d'un bar, fent temps, esperant una persona. Ell, sense dir paraula, se'm va asseure al costat.

El personatge havia canviat d'aspecte. Ja no era un home vestit estrafolàriament, com un "don Joan" de disfressa de teatre. Se l'endevinava desastrat, miseriós, malaurat.


- Em recorda, oi? Sí... Sóc el mateix il.lús que va tenir la gosadia de dirigir-se a vostè en la primera ocasió que trobà... Quina vergonya per mi!... Vaig seguir el seu consell, sap? Em vaig casar... La casualitat m'oferí, al cap de pocs dies de la nostra trobada, i de rebre el seu consell, l'oportunitat de fer la coneixença d'una noia extraordinària. Tenia totes les qualitats que jo sempre havia pensat que havia tenir la dona perfecta. La perfecció no es pot descriure, i la deixaré per indescriptible. No: no me'n vaig enamorar; ja.sabeu que jo n'era incapaç. Però ella sí que en fou capaç. La seva sensibilitat exquisida imbuí en mi quelcom que mai, encara, havia pogut tastar. I, enamorada, ho pogué tot. Pogué convèncer-me de què ens caséssim, sabent qui era jo, i la meva volubilitat. Perquè ella sabia que el meu amor arribaria a remolc del seu, de la seva abnegació i de la seva consagració a mi...

-Enhorabona, doncs, amic meu...

-Oh, no! Des de la nit de nuvis s'establí la condició -sine qua non- que l'acte carnal, entre nosaltres, no es produiria sense amor. L'amor arribaria i, quan arribés, seriem l'un de l'altre, per sempre més...Però l'amor no arriba, i ella ho veu, i ho sap, i ho sent. I el matrimoni no es pot consumar, sabeu? I jo visc ara adorat per una dona extraordinària, amb els meus desitjos insatisfets i sense albirar cap solució al meu fracàs...

-Ja s'atalaia el final, està clar. ¿I què ha passat quan...
-No ha passat! Em mataria si passés... Què puc fer?
-Morir! - li vaig contestar.

En aquell moment s'acostà a saludar-me la visita que esperava. Em vaig aixecar a saludar-lo tot acomiadant-me del pobre desgraciat que no es podia enamorar...


L'inexplicable del cas s'esdevingué al cap d'uns mesos. El vaig llegir al diari. L'home s'havia suïcidat.