Pecats del Estats. 4: Justícia

Pecats dels'Estats.
4: La Justícia


Un dia vaig escriure aquesta sentència: La justícia no pot existir si la categoria ètica de la societat no arriba a esdevenir prou alta com per aconseguir governs que sàpiguen dirigir un país".
N'he dit "sentència" per no dir-ne opinió filosòfico-dogmàtica, com tocaria. Perquè quan abans no trobava la solució d'un problema ètic o polític, sentenciava -d'alguna manera- un "no" que excusés la meva incapacitat de trobar-la.

Avui, anys després d'haver emès la sentència esmentada, tornaré a provar de plantejar-me el problema. Era aquest: ¿Com es podria aconseguir JUSTÍCIA en aquest món nostre?

El primer dels meus entrebancs per arribar a pensar correctament sobre el tema, és… que no sé què vol dir "justícia". Consulto el diccionari i em diu que és la virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret i virtut. I jo em dic seguidament, quin dret i quina virtut?
Vaig a una altre diccionari, el dels advocats, i em diu que és just: allò que es fa segons dret i raó.
I finalment consulto una Enciclopèdia per saber què significa DRET. En l'Enciclopèdia Catalana (tom 6, pàg 392 i seg.) la informació ocupa massa pàgines per a mi. Cerco algun concepte per il.lustrar la meva ignorància i en trobo aquests dos:
El dret és el conjunt de normes que adopta una força organitzada que es diu Estat. El dret no representa la lliure voluntat de la societat, sinó les relacions econòmiques, politiques i ideològiques que l'Estat entén com a convenients i acceptables. La problemàtica jurídica és, doncs, inseparable de l'organització de l'Estat. Els drets es classifiquen en subjectius i objectius, però uns i altres constitueixen un conjunt de regles per defensar les llibertats que diuen proclamar, i que si no es compleixen donaran lloc a sancions: les sancions que fixin les lleis que dicti el mateix Estat.

Com es veu, doncs, justícia és el que diu l'Estat que ha de ser per contribuir a mantenir un estat de Dret, que l'Estat diu quin ha de ser. Ergo, com diria un grec, la llibertat, el dret, la justícia i les sancions que es fixen, són normes que fabriquen els Estats. Ergo, dic jo, que represento el poble, llibertat, dret i justícia van unides a la lluita per aconseguir un Estat capaç de fabricar bé els conjunts de normes de llibertat. Perquè si es té llibertat, pot venir el dret i la justícia que desitgem.

Conseqüència: lluita, constant i eterna. Això és, i sols això pot ser el món. Perquè el món es desitja a conveniència d'un mateix, o a conveniència dels propis ideals.
LLegir la història del món és llegir les lluites per uns ideals. Sense que mai paressin les injustícies, a parer dels perjudicats.

El que més ens il.lustra sobre aquest tema, és l'anàlisi de la història de les civilitzacions i de les societats a que van donar lloc.

No es que vulgui fer un recompte -impossiible, d'altra banda- de les teories plantejades per la humanitat per aconseguir un món millor, just, en una paraula. Perquè malgrat tots els mals que comporta la mateixa creació dels éssers vius, basada en la pròpia lluita per la vida, hem de convenir que hi ha hagut idealismes i idealistes. El mateix déu-sol, per exemple, entregà personalmemt a Hammurabí les lleis amb les quals d'havia de regir el poble de Babilònia. Això succeïa, diuen, cap allà a l'any 1.790 abans de Crist, és a dir, fa prop de quatre mil anys. Cinc segles més tard, fou el mateix Iaveh qui es preocupà d'entregar a Moisès les Taules de la Llei. ¡Si en fa de temps que els homes creuen que els déus volen que la justícia estigui present al nostre món!

Per què? Ens ho diu el mateix Hammurabí a la introducció del seu codi: Per disciplinar els dolents i els malvats, i per impedir que el fort pugui oprimir el feble.

Passant segles, la humanitat va convertint el caràcter puranent jurídic de la lesgislació en normes de convivència, i el dret s'encomana d'ètica. Però quina ètica? ¿L'ètica de la felicitat, de la conveniència, o de la llei natural?
Quins embolics es fan els filòsofs!. I els legisladors, mentrestant, què fan? Pareixen Codis i Lleis i més LLeis. Amb, de vegades, idees encertades, com alguns trossos de la Constitució dels Estats Units. Que no hem d'oblidar que es va signar l'any 1787, és a dir, abans de la revolució francesa. Hi llegim una cosa important: l'home ha passat de ser, simplement, una cosa, a tenir uns drets. Als Estats Units, l'any 1787, proclamen la sobirania popular, la separació de poders, la responsabilitat dels governants, la llibertat de religió, de política i de premsa i, la igualtat dels homes. La proclamació és un pas petit, però és un pas. Malgrat tot, l'esclavitud segueix encara molts anys als mateixos Estats Units i arreu del món; segueixen les persecucions racials i l'anihilació de pobles sencers, com els pobles indis: els amos del mateix país on es proclama la igualtat natural dels homes.

Mentres, el darrer segle va ser testimoni d'una doctrina ben especial, assistida de la immolació de milions i milions d'éssers humans, en part ben independent d'ella: un pensador anomenat Vladimir Ilitch Oulianov (conegut com Nicolàs Lenin) després d'esgotadores lluites contra la despòtica societat russa, després d'uns anys d'exili siberià. i després d'escriure sobre "l'evolució del capitalisme a Rússia", en un congrés de bolxevics i menxevics va afirmar que l'única solució possible pel món era la subversió de la societat capitalista, que no era suficient l'acció terrorista, que s'havia d'aconseguir la separació de l'Església de l'Estat, que s'havien de repartir les terres sense subvencionar els antics amos, que s'havien de protegir els drets dels treballadors, que els soviets havien d'aconseguir tot el poder i el domini del món…

El comunisme havia de salvar-nos…

I encara avui, després del fracàs del comunisme, i despres de la solemne declaració dels drets humans i del dret dels pobles a la seva autodeterminació, persisteix la conculcació, a molts- molts -estats, dels drets humans, i es nega la independència als pobles que majoritàriament la desitgen.

El contrasentit està en uns drets que s'atorguen sobre el paper, i la realitat del mal ús del poder. El contrasentit està en la coexistència d'uns poders executius i uns poders legislatius totalment anacrònics. L'absurd de l'actual situació al món, en pràcticament tot el món, no està en la lletra menuda de les lleis, sinó en les lletres grosses, és a dir, en les lleis fonamentals, en aquestes coses que es diuen Constitucions, i s'escriuen amb lletres majúscules. Con deia al començament, doncs:

SENYORS, LA JUSTÍCIA NO POT EXISTIR SI LA CATEGORIA ÈTICA DE LA SOCIETAT NO ARRIBA A ESDEVENIR PROU ALTA COM PER ACONSEGUIR GOVERNS QUE SÀPIGUEN DIRIGIR UN PAÍS".