Societat de consum

Fa uns dies vaig ironitzar sobre la "decrepitud" que arriba amb l'edat provecta, explicada premonitòriament per un llibre infantil, de text, de quan jo era petit, escrivint un relat que havia de ser curt perquè m'ho exigia una circumstància que no ve ara al cas.

Però el cas és que el libre que em serví de base de l'equívoc és un llibre extraordinari, tan extraordinari que no puc fer menys que ironitzar reproduïnt les seves preclares informacions sobre moral, sobre ètica i sobre ciència infusa.

Reprodueixo, que val la pena, la informació del "Juanito" (de Parravicini) sobre "les quatre edats de l'home" subratllant-ne, de moment, les paraules o frases curioses:

"Tot ésser humà neix en un estat de completa inutilitat física i moral.

"L'home, en néixer, és dèbil, delicat, incapaç de vetllar per ell mateix. Té mans i ni tan sols sap dur els aliments als seus llavis; té peus i no els pot aprofitar per manca de voluntat i de força; té veu i no sap parlar per fer-se entendre. Si s'abandonés el nen en aquesta primera fase de sa vida, ben aviat moriria; pero al seu costat té una amorosa mare que l'alimenta, el gronxa, el vesteix aamb suaus bolquers, i s'afanya en criar-lo sa, robust i formós de cos i d'ànima."

"¡Quantes atencions, quants disgusts i sacrificis s' obliguem a fer les nostres amoroses mares! ¡Amb quant d'amor, dolçor i obediència estem obligats a correspondre a tan gran sol.licitud!"

Passem la infància i escoltem el què ens diu el "Juanito" de l'adolescència:

"L'edat que es comprèn entre els set anys i els divuit es diu adolescència., i amb ella comença la raó, l'estudi, el valor, i també les penes de la vida. En aquesta època comença l'home a esquivar cingles , a acostumar-se als perills, a resistir la fatiga, i a posar en joc la seva intel.ligència i a treballar per a procurar-se els seu aliment. Amb aquests hàbits naturals i continus s'adquireixen els mitjans per fer front a les contingències de la vida, i es gaudeixen dels plaers de compartir el que s'ha ben guanyat, amb els pares amorosos, germans i amics, i sobre tot amb els pobres.

"Als divuit anys acaba l'adolescència; el cos de l'home arriba a la seva estatura normal; els membres estan en bon estat de fortalesa; la dentadura es completa; el cabell esdevé fort i espès; la barba augmenta sa vellositat; i l'ardor de la joventut es deixa sentir marcadament i vigorosa. La reflexió, l'estudi, el treball cantinuat, els consells paternals i els jocs lícits són els grans antídots per a calmar la fogositat del jove ben educat. Durant la joventut, l'home adquireix a poc a poc el seu desenvolupament físic; els seus mebres s'enforteixen; la seva musculatura s'enrobusteix; el seu pit s'eixampla, i el cos es proporciona.

"Als trenta anys la perfecció és completa. Formosura, agilitat, vigor, magestat, resolució, salut; tot el que l'home físicament i moramentl desitja, ho troba en aquesta edat, que podríem nomenar 'migdia de la vida'. Aquesta és l'edat viril, en la qual es recull el fruit dels coneixements adquirits els primers anys, i es plora amargament la pèrdua de temps que ha transcorregut amb entreteniments, enamoriscaments i plaers insensats.

"D'aquí endavant, i a mesura que avança l'edat, l'home "va perdent agilitat, i les seves carns, la seva pell i els seus membres s'assequen lentament. Els cos humà és, ja, als cinquanta anys una màquina usada, que no resisteix facilment la fatiga, la intempèrie i la malaltia. És la tardor de la vida.

"Als seixanta anys comença la vellesa. L'home avança vers la tomba. S'arruga la seva pell; li cauen les dents; els seus cabells, ja blancs, van esvaïnt -se i deixant-lo calb; la seva força minva ; el seu cap i els seu coll s'acoten; perd vigor l'espinada; i el cos es corba visiblement. Els humors s'assequen; la carn s'aflonja; es perd oïda; la vista es debilita; s'enfonsen les galtes; s'encongeixen els llavis; la barbeta s'aguditza, i els ossos, mancats de suc, es fan trendaissos per la sequedat. És l'ocàs de la vida!."

Ja n'hi ha prou!. Arriba, després, la decrepitud, que " despus-ahir o despus-ahir s'altre", vaig comentar.

Primera observació: en tot aquest libre de referència, ni una sola vegada, en tot el volum, s'esmenta la necessitat de reproducció dels éssers vivents. La gran falsedat de l'educació d'aquells temps -(concretamenr, de la meva infantesa)- provenia de la mentida, que era el silenci. Diu el llibre, tanmateix, en un racó perdut, que els éssers neixen, o surten d'un ou. Neixen: això és tot. El sexe era un tabú absolut. Ni homes ni dones, ni mascles ni femelles, tenen altre sentit que viure, vida que el libre explica com.

La justícia era viure, santificada d'avantmà la vida, amb tots uns magnífics avantatges… pels bons, que eren els que seguien les regles oficialment consagrades. Es donava per natural que hi hagués pobres, i que els pobres fossin "ajudats" pels sous que cobraven els treballadors adolescents (entre set i divuit anys). Es dóna per establert que la joventut s'ha de dedicar a la reflexió i al treball, sense deixar-se arrossegar pels vicis, dels quals, quan ja s'és home del tot -als trenta anys.- plorarà amargament l'haver tastat en el pecat.

¿Quins alicients tenia la vida, a començaments del segle XX? La contesta és immediata: reflexionar, i treballar per a satisfer les pròpies necessitats. ¿I quines eren aquestes necessitats? Ho explica el "Juanito": varien segons les "tres classes" de gent que composa la societat.

"Siguin benvinguts els sumptuosos palaus, els vestits luxosos, l'ostentació dels rics (la classe primera d'homes) perquè llurs despeses donaran feina a l'inspirat artista i a l'honrat artesà (segona classe), i als obrers i servents (tercera classe)."
Aquestes paraules ens il.lustren el bell quadre:
"Caritat del poderós i agraïment de la ignorància socorreguda."

La societat estava ben muntada.

El libre, exemple de libre d'ensenyança, en acabar, lloa al seu exemplar model d'home:

" Aquí teniu en Juanito que ha arribat a ser un home eminent rodejat de virtits i de riqueses. Perquè rebutjà els plaers; estimà el treball i la virtud, i amb aquestes prendes ha arribat a la felicitat. Imiteu-lo; seguiu els seus passos i sereu benaurats!".

Bé: el fet és que aquest llibre va ser "de text" i jo mateix el vaig "cursar," junt amb el "Catecismo". ¿No és meravellós que en una vida el món hagi canviat tant?

En el temps del libre -als meus sis i o set anys- l'esperança de vida era, aproximadament, d'uns trenta anys. Vers l'any 1950 ja va arribar a més dels quaranta anys. Ara som als volts dels vuitanta, amb unes lleugeres diferències entre homes i dones. En els temps de la meva infància, com heu llegit en la còpia d'uns paràgrafs del Juanito, l'home era vell als seixanta anys. Jo mateix he llegit en un ascensor d'una casa de l'eixample barceloní que "se prohibe usar este ascensor a los niños i a los ancianos de más de sesenta años".

Quan jo era un nen, els nens treballaven dotze o catorze hores diàries. I la jornada de vuit hores pels obrers era una utopia per la qual es lluitava al món. Llegiu, per exemple, i per no anar més lluny, l'autobiografia d'en Joan Puig i Ferrater (Proa). O, si voleu anar més lluny, la infància de Gogol.

En aquells temps, fa quatre dies, la vida de la majoria de gent no tenia res que veure amb la d'ara. Jo mateix havia anat a comprar cinc cèntims de sal al comerç de queviures (que en deien colmado). I jo mateix vaig venir d'immigrat a Barcelona, des de Mallorca, perquè el meu pare era "progressista" i els "revolucionaris" no tenien cabuda a l'illa.

I mentre el noranta-cinc per cent de gent malvivia, l'educació dels nens es feia amb els llibres que he esmentat abans i que m‘han servit de referència per parlar del que parlo, i com ho faig.

Avui, en una setmana de quatre festes, es té un televisor que es vol de pantalla màxima, es gaudeix de rentadores i de cuines amb totes les comoditats, es gaudeix de sexe amb llibertat de no tenir fills, es gaudeix de cotxe -un o dos- i de segona residència. Avui exigim jubilacions als quaranta anys i la vida fins a cent. Avui no ens cau a sobre la responsabilitat de fer la feina ben feta. Avui tenim tot un equip de metges a la nostra disposició… etc. etc.

I tot això amb un percentatge mínim de gent pobra aquí, i un percentatge esfereïdor de gent molt pobra al món, tan pobra com ho era abans gairebé tothom. I segueixen vagues per una cosa o altra, i seguim pagant milions als bons jugadors de futbol, o de tennis, o de bàsquet, mentre les Universitats a penes poden fer alguns treballa auxiliars per demostrar al món culte que també som llestos…

I mentrestant, un eixerit estudiant (que es fa dir Sir a
Relats en Català) posa el crit al cel perquè la tele i els diaris li parlen d'assassinats. I això que no coneix els diners que s'inverteixen fabricant armes, i com les armes van servint a mig món per a massacrar-se els uns als altres, que, quan interessa als que dominen el món, fan que no sabem ni si existeixen la major part de guerres, ni si són d'extermini de pobles sencers…

La societat en què s'ha transformat la miserable societat de fa cent anys ha avançat extraordinàriament en tecnologia, un poc - molt poc- en ciència fonamental, i ha endarrerit en ètica, en moral de tota mena, en civisme i humanitarisme. La societat de consum ha estat un fracàs. Perquè tota societat que no ha de lluitar per sobreviure…declina i mor…