Pecats dels Estats.1: Autodeterminació.

PECATS DELS ESTATS
1. Autodeterminació.

A segons quines escoles ensenyen que en aquest món nostre es pot pecar, i que hi ha uns pecats, que anomenen capitals, contra els quals no hi cap sinó l'humil penediment. Segurament que algun lector encara es recorda de la llista que ens feien saber de memòria . Jo us la diré per ordre alfabètic, com jo la sabia: avarícia, enveja, ira, gola, luxúria, peresa i supèrbia. Amb els "contres" corresponents, que no repetiré, que prou que recordem…i que potser fem servir i tot… si arriba el cas.

El record de la lliçó m‘ha arribat avui, de sobte, després de llegir un diari, en el qual s'explicava com, al Parlament de l'Estat, els diputats havien fet els seus discursos, alguns d'ells amb repetició i tot, per defensar o oposar-se a una opinió. Es tractava de la defensa de l'Estat contra el terrorisme. Però, jo he pensat: ¿ Per què ni un sol diputat - ni un de sol - ha esmentat el fet que, en el fons, es debatia?
El tema de fons era un pecat de l'Estat, del qual, pel que es veu, no es pot parlar, ni esmentar tan sols, ... ni a les Corts. Els pecats són assumibles pels individus, únicament. Dels pecats del Estats ningú, que jo sàpiga, n'ha parlat mai. I si hom llegeix la història de la humanitat s'assabenta de fets espantosos, i no deguts, precisament, als pecats humans sinó als pecats dels seus representants. Que, avui, són els Estats; i que inicialment devien ser els caps de tribu, més tard els reis, després els reis divinitzats, abans d'ahir el que en van dir "principi de les nacionalitats", i ahir els qui s'anomenaven representants dels pobles.

Pregunto: ¿és que a les escoles no s'ensenya que els Estats també pequen i amb pecats més que capitals? ¿És que els diputats ignoren els pecats dels Estats?

Com que jo sóc, en el fons, un ingenu, he intentat aprofundir en el tema, i m'han sorgit preguntes i respostes, que seguidament exposo:

¿Com se senyalen les fronteres dels Estats? En un Estat de Dret, que en diuen, l'esperit democràtic que l'ha de presidir exigeix que el poble pugui emetre la seva opinió- sobre qualsevol qüestió important pel país- i voti. Votem qui seran els diputats, els diputats voten les lleis, i les lleis es compleixen amb la garantia de la Justícia. Però ¿qui té el dret de votar l'autodeterminació d'un poble? Aquest dret el reconeixen les Nacions Unides. I el va reconèixer més d'un dia el Papa Joan Pau II. Escoltem, com exemple, el que va dir a l'UNESCO el dia dos d'abril de 1980:
"(…) Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada Nació en virtut de la seva pròpia cultura. No permeteu mai que (…) sigui la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que esdevingui víctma de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per a les quals l'home només compta com a objecte de dominació i no com a objecte de la seva pròpìa existència humana".

A Madrid, en el fons, sense esmentar mai el mot, es discutia si el poble basc té o no té el dret a votar si, com a Nació, vol sobirania pròpia o vol seguir essent una regió d'Espanya. Però com que les fronteres no es poden votar, la llarga discussió dels diputats no va donar cap fruit.

Les fronteres, sempre, s'han dibuixat com a conseqüència de guerres (i algun cop, fa anys, com a regal de casament). El dret a l'autodeterminació, admés avui per l'ONU, l'han exercit molt poques vegades els pobles. Per exemple Noruega i Suècia , que es van separar per voluntat dels pobles norueg i suec. Com Txèquia i Eslovàquia, que són avui dos Estats perquè ho van decidir els pobles txec i eslovac A Suïssa mateix, no fa pas gaires anys, una regió del país va decidir ésser un Cantó de Suïssa, es va posar a votació, i va guanyar el "sí". Avui Suïssa té un Cantó més que fa vint anys.

Aquí, en aquest conjunt de Nacions que es diu Espanya, parlen de la Unitat de la Pàtria , em penso, des dels temps en què la península estava poblada per ibers i per celtes. Els romans, quan van ocupar la península ibérica, no obstant això, la van veure dividida en quatre "províncies" i així la van governar: dividida en quatre. A l'Edat Mitjana es va dividir en cent comtats i taifes, fins que guerres i casaments intervingueren a favor d'una confederació. Felip II conquerí per les armes l'Estat portuguès, i l'incorporà a la confederació de les corones de Castella i Aragó. La "glòria" de la conquesta encara la recorda Barcelona, amb el nom d'un carrer que tothom coneix: Sancho de Àvila, el general que vencent als portuguesos aconseguí la incorporació de Portugal als dominis de Felip II, tot i que més tard, gràcies a Anglaterra, tornà a ser independent.
I després.. què? L'Imperi s'esmicolà en bocins, mentre s'anava enaltint "la Unidad de la Pàtria". Perdé Flandes, el Franc Comtat, el Rosselló, Nàpòls (les dues Sicílies), vengué Florida, perdé totes les Repúbliques Americanes, perdé les darreres colònies, i seguim sentint parlar de "UNIDAD". Suposo que per conservar els Països Catalans i Euskal Herria, a alguns ciutadans de les quals, potser, ha passat pel cap la idea de que la independència els reportaria grans beneficis.

Però com que el primer pecat capital de l'Estat al qual pertanyem, és prohibir l'Autodeterminació dels Pobles, no se'n pot parlar, ni tan sols esmentar. Com ens explicava el "Catecisme", contra un pecat personal ens queda quelcom: penediment i expiació. ¿No es pot demanar el mateix amb els pecats dels Estats? ¿És que en un cas com el nostre, la solució no és tan senzilla com afirmar que : "Contra la prohibició, votació.!" El resultat de votar l'autodeterminació resultarà positiva o negativa. I segons resulti, es dibuixaran noves fronteres, o romandran les antigues. Sense terrorisme, ni guerres, ni casaments. Ho deuen entendre, això, els diputats que criden constantment UNIDAD?

Els Estats pequen (amb pecats capitals) en moltes altres qüestions. En propers relats en comentarem algunes.