Decrepitud

DECREPITUD. (Equívoc.)
Sàpiguen els meus improbables -però doctes- lectors que jo sóc propietari d'un llibre meravellós, que es diu"JUANITO," aprovat com a "text" per R.D.del 1867.
Entre moltes altres veritats explica el "Juanito" les edats de l'home. Diu, entre altres coses, que "De la vellesa a la mort no hi més que un pas que es diu decrepitud, que pot durar fins als noranta o cent anys. Durant aquesta època, s'esgoten completament les forces, es perd la memòria, es refreden els membres, i l'home descendeix al sepulcre pagant el tribut que devem a la nostra mortalitat. ¡Feliç qui, en aquesta darrera edat, lliure de malalties, remordiments i temences, pot entregar a Déu una ànima pura, que mereixi aquella eternitat de glòria reservada al cel als honrats, als pietosos i als justos!"

Jo m'he rebelat contra el "Juanito"
i m'he posat a escriure uns TROSSOS DE MA VIDA, en el qual faig unes confessions amb una mica de martingala, tot i que -això sí- subconscientment, per veure de merèixer la clemència celestial
Per justificar l'equívoc em basta escriure aquestes ratlles:

Hom ha de voler viure la vida amb tota sinceritat, no deixant de ser mai el que realment s'és, i sense oblidar que la joventut és eterna. En tot home hi ha alguna cosa d'essencial, de privat, quelcom de ben profund que escapa a tot pensament. Que es troba més enllà dels pensaments. És la marca especial que la natura ha posat en mi, i que em distingeix de la resta d'essers que em rodegen, malgrat els meus defectes, les meves pobreses, riqueses o limitacions. La marca que jo no puc traïr, ni puc canviar, ni que permetrà que em separi d'ella sense morir. Que no té res a veure amb l'edat.
Romandré sol amb mi mateix, assegut al meu racó, com un eremita al seu cel en la terra. En aquest petit cel hi faré jo de rei. Un infeliç, potser, als ulls dels altres, però per mi mateix jo seré príncep i el mateix déu. Amb la humilitat que ha dominat la meva vida. Que, sol, ben sol, segueixo.
Apago aquest llum i n'encendré un altre més enllà, qui sap on. De moment es fa fum, negre i espès, que m'impedeix la bona visió. Però el fum s'esvairà. Em queda una esperança: viure amb mi mateix i ser feliç amb mi mateix.