Comiat

COMIAT DEL RELATOR DEL CARAMULL DE RELATS QUE PRECEDEIXEN AQUEST.

Sí: m'acomiado. En tinc motius, crec, amb els meus vuitanta-set anys a coll, una anèmia molesta que m'exigeix el descans, i un entorn desplaent de solitud.
De petit em deien que havia d'aprofitar la vida. Jo no entenia per què. Però en arribar a prop del cim, m'he adonat que el meu advertidor tenia raó. A la vida que, malgrat els meus esforços per saber-ho, no he arribat mai a saber ni què és ni per a què serveix, crec que l'únic sentit que li podem dar és que, al menys, ens obligui a ajudar a millorar l'espècie a la qual pertanyem, com fa la mateix natura, esmerçant-se, mitjançant les seves lleis d'herència i les mutacions que promou, per aconseguir el seu progrés a mesura que transcorren milions d'anys.
El perquè progressa intel.lectualment la nostra espècie, tampoc no ho sabem. Un final arribarà d'aquí a uns quants milions d'anys, extingint-se el nostre sol i, conseqüentment, els seus planetes i els nostres descendents. Potser la vida es dóna a d'altres sistemes planetaris, i l‘Ens promotor de tot plegat s'entretindrà en el futur en altres indrets, com s'haurà entretingut abans en aquest univers nostre. Misteris. En la incògnita, mentrestant, crec que el millor que pot fer la humanitat és contribuir a millorar la vida dels seus consemblants. I l‘únic mitjà per fer-ho és pensar, i treballar.
Bé… Sigui tot plegat cert o no, si pensem i treballem tan bé com sabem, quelcom de bo farem.
Jo, cansat involuntàriament com em trobo, no puc seguir treballant… i em retiro. Què deixo fet? Poca cosa, però, en el fons, tot el que he pogut. He ensenyat matemàtiques, he construït edificis, he escrit llibres i relats, he tingut filles i fills, he tingut la immensa sort d'haver-me casat amb una dona bona, i la immensurable desgràcia de perdre-la fa dos anys. He intentat fer el bé, i les coses bé.

Qui més sàpiga, que en aquesta columna més hi digui.

Miquel Esquitx, a les acaballes del mes de març de l'amy 2007.