Esquitx retorna

He tornat, amics.
Em vaig acomiadar, fa un any, més o menys, de la "Secció de Relats". N'havia escrit quasi un centenar, divagant sobre el conegut i el desconegut, sobre el sexe dels àngels… i la bondat i la maldat. Els meus relats venien a ser un colofó a la meva vida, posant la signatura a centenars de cases construïdes, a centenars de teles acolorides, a vint-i tants llibres editats (publicats o no), a milers de lliçons ben o mal explicades, als bons o mals consells atorgats als amics o amigues que em donaven la satisfacció d'escoltar-los, i… en fi, a una vida, ni frustrada ni exitosa, plenament viscuda, fruit d'una munió d'atzars com qualsevol altra vida.
Creia, fa un any, que la meva vida ja estava prou malmesa per a poder renunciar a servar-la. Però, amics, la tecnologia pogué més que el mal fat: vaig sotmetre'm a una operació més… i uns metges reeixiren perllongant-la. I aquí em torneu a tenir, a la vostra disposició, precisament el dia del meu aniversari, el dia que compleixo vuitanta-vuit anys.
I ja em perdonareu si el dia del meu retorn penso en la mort. No ho faré més - us ho prometo-, però avui li toca. Un dia és un dia.

Pensar en la mort és pensar amb l'absència del "jo", i això la humanitat no ho pot tolerar. Desaparèixer? De cap manera. Subsistir: això és el que pretenem els éssers mortals. Sense aquesta pretensió, què seria de tantes comèdies organitzades per tenir la seguretat d'anar al cel, o d'aconseguir el nirvana? Jo no comprenc, tanmateix, què hi pensa fer la gent, al cel, amb nirvana i tot, i més encara, què hi pensa fer eternament, esperant o gaudint hom no sap què, quan no sabem ni tan sols què significa res de tot allò que ens volen imaginar.
Jo vull concebre la pel.lícula de la vida de l'espècie humana com una llarga pel.lícula (entre dos infinits) dels milions d'anys que vulgueu, que no em ve d'un. En veig tres parts ben diferenciades: la pre-vida, d'infinita durada; la vida; i la post-vida eterna. De la pre-vida en sabem que no era res: sense genètica humana, no hi havia espècie. De la vida en sabem el poc que ens toca veure i entendre, i, entre altres coses, que arriba la mort. De la post-vida, se suposa plena d'esperits representants dels éssers insignificants que un dia visqueren a una mena de planeta insignificant, els éssers amb els quals hi eren involucrats, i que omplen uns llocs que en diuen infern, i purgatori, i cel, on esperen pacientment, amb avorriment infinit, una mena de reencarnació per no se sap què fer, ni on, ni com, però -això sí- per sempre, cosa que tampoc entenem, perquè per no saber, no sabem ni què és el temps, com no sabem què és l'espai, ni sabem què és la matèria.
¿No seria més senzill voler percebre les coses amb sentit comú? No seria més senzill adonar-se que la vida tan sols pot tenir el mateix futur que el que fou el seu passat? La vida és una cosa que no comprenem, de la qual l'únic que sabem és que passa volant. I el seu futur és l'arribada al no-res. Per una infinitat de temps, la mateixa infinitat de temps que va passar fins la seva arribada.
El que sorprèn és la possibilitat que el nostre cervell pugui interrogar, i que els interrogants els vulgui contestar amb hipòtesis. El cervell es veu que necessita contestes, les que siguin, per no quedar-se en la ignorància. Arribar a adonar-se que la filosofia -sempre pueril- proposa solucions puerils a les nostres preguntes, es veu que està lluny de les possibilitats humanes, tan lluny com el trobar contestes plausibles a tot. Tan sols alguns investigadors s'han adonat de la profunditat del seu propi pensament i de la transcendència de la seva labor. Però aquests, fins i tot Einstein, que sabé pensar i sabé escriure, no es pogué estar d'inventar la seva filosofia per a justificar la mateixa vida i el mateix univers: necessità creure en una certa religiositat. Ens digué que la pregunta de quin és el sentit de la nostra existència i de la vida en general, exigeix una profunda religiositat, la que ell en diu la "religiositat còsmica". Aquesta religiositat no condueix a cap idea formal d'un déu ni a cap teoria moral: es basa en la hipòtesi de la causalitat, i en el dogma que el vertader valor d'un home es determina examinant en quina mesura i en quin sentit ell està disposat a alliberar-se del seu "JO". La religiositat còsmica veu possible que l'home arribi a comprendre l'univers i la mateixa vida. La religiositat còsmica, doncs, imposa creences... Tanmateix, "les creences" d'Einsten, ni que siguin "còsmiques", basen el món en quelcom de seriós, i que el justifica. Jo no he llegit mai cap filòsof que basi la seva filosofia en la incredulitat absoluta. Suposo que deu ésser perquè un món d'incrèduls esdevindria un caos pitjor que l'actual. L'absoluta incredulitat és patrimoni dels grans desvergonyits, d'aquella gent que fa del seu "ego" el seu únic déu. El què meravella, tanmateix, és que volen fer veure que creuen el que no creuen. Però, aneu a saber: és tan complicada la ment humana que potser creuen i tot, en allò en què diuen creure... a la seva manera, està clar.
Em preguntareu en què cal creure, doncs. Us contestaré: cal creure en la nostra ignorància. Cal adonar-se que la vida és un accident tan intranscendent com l'accident de la transformació de l'energia en matèria -o de la matèria en energia- i tan incomprensible com el mateix temps, o com el mateix espai. Us contestaré que, no obstant, la nostra vida implica viure en societat i que aquesta hauria de ser justa i justificable. I que, per aconseguir-ho, caldria ensenyar -i obligar, si fos possible- a cada ser humà, a tenir tots aquells atributs que permetrien arribar a crear una societat d'aquell tipus. Començant pel domini del "jo", és a dir, anul·lant l'egoisme consubstancial a tot ésser vivent. Seguint amb el desvetllament gradual dins l'home d'un sentiment de solidaritat amb tots els altres éssers humans, anul·lant definitivament els estats i llurs fronteres. I arribant a una conducta ètica que es basi en la compassió, l'educació, l'admiració de l'ordre esplendorós de l'univers i la voluntat de conèixer-lo, i adreçant els objectius de la societat -la part més noble de la societat- cap a la investigació científica i la creació artística, i la que no serveixi per això -les masses-, cap al gust al treball i la tolerància, amb la bondat com a rerefons de tots els actes.
Aquests ideals no deixen de ser, evidentment, tan sols unes utopies. L'optimista creurà en un possible futur de la humanitat en el qual aquestes utopies arribin a ser certeses. El pessimista creurà que la humanitat va, ineluctablement, cap a la seva autodestrucció. I jo, què en penso? Jo sóc pessimista. Crec que la tecnologia anirà desenvolupant-se més i més; crec que la ciència aconseguirà més i més descobriments; i crec que, alhora, la humanitat anirà degradant-se èticament i que s'autodestruirà, destruint simultàniament l'habitabilitat del planeta. Que això pot ser un procés tardà? Potser sí. I que potser la humanitat romandrà al nostre planeta milers, o centenars de milers, o milions d'anys? Potser sí, també. Tanmateix, d'aquí a cinc mil milions d'anys el nostre sol haurà esdevingut una estrella morta. I cinc mil milions d'anys, què són per l'univers? I la desaparició d'una estrella qualsevol i dels seus planetes, quina importància té per l'univers?

Cap! Per no saber, no sabem si l'univers és únic. Ni sabem què és l'infinit, ni sabem què és la matèria, ni si existeix l'antimatèria. Tan sols sabem que el què sabem no és res en comparació amb el coneixement possible.