Crònica d'una elegia anunciada (final)

III

No em deixaré seduir
per cants de sirena
que anhelen fagocitar-me,
ni cauré en el parany
de Hansel i Gretel.
Desoïré les promeses
de Prometeu oferint-me
el foc vital a canvi
de foragitar de la memòria
allò que junt a tu he aprés.
El llop de Caputxeta Vermella
es distanciarà amb les orelles acotades
esmaperdudes per la malaguanyada intenció
de sentir un "sí" de la meua tenaç llengua,
inofensiva com un plovisqueig
però ferma com el ferro.


IV

La forest és tortuosa,
Octubre la tiny de vermell encés
i m'exhaureix la paciència.
El seny comença a afeblir-me
però un beneït deliri
s'acosta a cau d'orella
i, astut com la fam,
sap reproduir la teua veu.
M'incita a no desesperar,
a arrossegar la creu
sense fer-li cas,
a lluir la corona d'espines
amb la dignitat de qui sap esperar.
Ja arribarà el final del "via crucis",
on ni la creu ni la corona
tindran raó d'ésser.
Agraïsc l'oportuna follia
que m'aipavaga el neguit,
arrossega la torva mirada
i m'espanta a seguir caminant
sense brúixola,
car recórrec l'ineluctable trajecte
ple de l'urc d'aquell que se sap sabedor
d'acomplir designis marcats
per un fat irreductible.