Coses esborrades

Tot s’esborra.
Quan el món es mou, s’esborren coses,
Les coses de les mans, les coses de la terra,
Les coses que semblava que mai
No s’esborrarien.

Quan l’aire s’esborra,
Res més pot esborrar-se.
S’atura l’esborrar de les coses, i roman tot.
Entre les branques dels arbres, cauen coses,
Però al terra romanen, i no s’esvaeixen,
No desdibuixen el seu ésser,
Sinó que transformen la matèria en matèries.

Però en la memòria, tot s’esborra.
Absolutament cada plec de vida s’esborra
I es converteix l’espai que ocupava
En una imatge rocosa,
De fràgils contorns, maliciosa,
Que congela mentides sobre el no-res.

Quan jo esborro de mi els moments,
És com fer fotografies amb les memòries.
Cada passa endavant, és retrocés.
Cada mirada queda colgada pel vel
De les hores de pedra.

I allà on els núvols no arriben,
Allà tot s’esborra.
Sota un cos esbravat de les coses esborrades,
Allà hi ha un batec que dibuixa.
Les hores hi cauen, ensopides.
I el batec les calca, i els dóna vida
De nou,
Sota el pes immens
Del buit que han deixat les coses
Esborrades.