L'amor és

L’amor és roig, de raig
De llum impossible bombejada
Cap a l’interior espès d’un temps
Que no vol acabar-se.
Arrodonit el cel, un cop l’astre s’apaga,
L’amor és fosc,
Ferida absent a l’ànima, desesper,
Felicitat desgastada i esma ardent
Remullat entre dents
I mastegat al paladar dispers
Que esbudella els ulls de llàgrimes.
Seques, eixugant el cos de dalt a baix,
Rellisquen pesades i es tornen escultures
Que formen piscines sòlides de vidre
Que no es trenquen en ser trepitjades.
Eixuguen doncs, el cos,
Fent-lo més inalterable, sòlid, empès
A retrobar camins en sí mateix
I suportar les nits de solitud.
Solitud que ja no és,
Per ser la decisió de companyia
Una llibertat sense cadenes,
Encadenada tan sols
En la vivència de l’aliè.
Esdevé llavors l’amor més blau,
D’horitzó insondable, d’ànima
D’aigua, forta i mal•leable, efímera
Esclava de la seva eternitat fugaç.