Fer-ho o no fer-ho

No fer-ho és pecat, imperdonable,
I fer-ho no té cap mèrit.
És obligatori escriure, quan he d’escriure,
Perquè és necessari escriure
Quan així ha de ser.

No escriure
És una impossibilitat absoluta,
Perquè escriure és
Simplement inevitable.
Tindrà sentit o no tindrà sentit,
El veuràs o no el veuràs,
Però hi ha de ser.

Hi ha de ser, i li he de posar jo.
No fer-ho seria un sacrilegi.
I no fer-ho seria fer-ho
Sense exposar-ho.
No escriure seria escriure
Sota la mateixa pell,
Fer hemorràgies interiors de paraules
Que només jo puc sentir,
L’horror del poeta, un autèntic malson.

No fer-ho representa la renúncia
A una pròpia naturalesa inherent.
Representa la mort sense morir-se,
El morir del ser
I l’esdevenir del tenir sol,
Sense paraules.

I fer-ho només representa existència,
Naturalesa.
Fer-ho és respirar, simplement,
Per seguir viu.
Regalar a l’aire el que reculli, i si no recull res
Almenys ho ha pogut recollir.

Fer-ho és un hàbit, un repte,
Un obstacle, una empenta, una obligació,
Una responsabilitat,
Un respir de menta o una glopada amargant.

Un agitament de calma,
Èxtasi efervescent,
Un orgasme.
Fer l’amor a les paraules
I la guerra al món,
A la ment, a la raó,
A les raons,
Als arguments.