Sota el meu segell

Un relat de: Alex Roa
Color que esquinça
El teu color de dins,
Tancant-te en el teu
Color vestit
D’altres colors intrusos.

I la llum només rebota
Sobre el teu plec fi,
Embolcallada despulles
L’ànima feta bocins
Del meu color que flota
Sobre la superfície bruta
De colors tòxics per mi.

Però el teu,
Amagat,
Desgrana certeses
Que de fora no et veuen.
Ratlles el verd del terra,
El blau de sobre,
L’etern daurat
De les estrelles
I dels meus cabells.

Però el teu color
Roman inabastable,
Dins els cremes suaus,
Els ocres, els verds,
Els blaus
Del teu cos etern i noble.

Que s’esquinça de nou
Sense trobar-se,
Que jo vull prémer-lo fora,
Atorgar-li llum i vida,
Perquè fins tal hora
Sols és negre.

Sense color,
El negre no es despulla,
I sense el cos
L’ànima es remulla
En el seu propi vel de pell.

Però el meu daurat
Ha de trobar el raig bell
De llum de dins teu.

Pàgines de colors,
Milers de colors,
Però tu encara et veus negra
Amb el més lluminós
Dels colors del món
Ocult dins,
Sota el meu segell.

Comentaris

  • Bon ritme de text[Ofensiu]
    unicorn_gris | 20-11-2016 | Valoració: 8

    Està bé el relat.

    Almenys, el to dramàtic és present positivament. Així ho podríem concloure.

    Ara, trobo que fas relats sense preocupar-te tant del contingut com de la impressió que poden provocar al lector. No dic que no pugui ser un bon estil, no ho dic gens. El que passa és que l'aparent inexistència de nucli i de vincle entre part de les paraules confon al lector.

    T'animo a seguir endavant i a, és un consell, posar-hi més sentit a les teves paraules.

    Ens veurem, Alex Roa.