CONTE DE NADAL

Un relat de: josep casanovas olmos


-Estic molt emprenyat. Però molt.
-No n’hi ha per a tant. Ets un mica exagerat. Tot plegat per a no res.
-Per a no res? Però tu has entès el que t`he explicat?
-Sí. No sóc pas un beneit. Però què vols que et digui…, sembla que no pugui ser.
-Doncs ho és. Ja m’estàs fotent negre.
-Tranquil, eh? Tranquil… Torna-m’ho a explicar.
-Un altre cop? Tant et costa d’entendre una cosa així?
-M’ho expliques o no?
-Està bé. T’ho explicaré per última vegada… La meva promesa i jo, havíem preparat un viatge astral. Ja saps el que és, oi?
-Sí, continua.
-Doncs bé, jo havia de fer el viatge i ella des de casa seva deixaria un objecte triat a l’atzar a sobre de la tauleta de l’entrada.
Jo m’elevaria del llit i viatjaria per sobre dels edificis fins a arribar a casa seva. Llavors entraria traspassant les parets i aleshores veuria de quin objecte es tractava. L’endemà havia d’encertar quin objecte era. Tot plegat era com un joc. Això ho vam repetir tres o quatre vegades.
-I ho encertaves?
-No. No en vam encertar ni una. En realitat jo pensava que això dels viatges astrals eren un rotllo, però resulta que aquell dia, va ser l’última prova i quan vaig tornar a casa, hi havia un incendi. El pis estava cremant. Quan em vaig acostar volant per a veure al meu cos com dormia, resulta que m’estava cremant. I com que m’estava cremant, no podia tornar al meu cos… Ho entens?
-Però al final vas poder entrar, oi?
-No. Collons! No! No vaig poder entrar al meu cos. Tant costa d’entendre?...
-Noi explicat, perquè ja en començo a estar fins als ous d’aquesta història.
-Va ser horrorós. Tu saps el que és veure com se’t crema el cos, i no poder fer res. Val més que no t’ho expliqui. El cas és que vaig haver de buscar a un paio que fos tan ximple com jo.
-Què vols dir?
-Hòstia, t’ho he d’explicar tot. Doncs que havia de trobar a un paio que també fes viatges astrals. Vaig estar molt de temps buscant esperits per tot arreu. A tothom que veia penjat per l’espai, li preguntava: Perdona, no estaràs fent un viatge astral per casualitat?... Tots se n’enfortien. La mare que els va parir! Que putes les estava passant!... Per fi, un bon dia vaig trobar a un sonat com jo que estava volant fora del cos.
-Espera, espera un moment; vull fer-te una pregunta. Has dit que pel camí et vas trobar amb molts esperits. Per què no ho vas solucionar abans?
-Perquè eren esperits de morts. Els esperits dels morts són morts. Quan algú es mor, es mor.
-Ah!... I tu eres un esperit viu.
-Ara ho entens! Noi, t’ha costat, eh? Exacte, era un esperit viu i com et deia; un dia vaig trobar a un ximple com jo que estava volant fora del cos. Reconec que vaig ser molt malparit. El vaig espiar dia i nit a casa seva i a la que es va descuidar, li vaig fotre el cos cagant llets.
Imaginat, vestint-me a correcuita abans que el seu esperit tornés, i baixant les escales, corrent com un lladre. Quan vaig sortir al carrer semblava que tothom em perseguia. Ja era feliç. Ja tenia cos. Ja podia estar tranquil, però resulta que tenia cos, però hòstia, m’havia quedat sense casa.
-¿Què vas fer?
-Anar a casa de la meva xicota.
-Que fort!...
-Li vaig explicar qui era, i no hi va haver cap problema. Ella de seguida es va adonar que era jo, el seu noi. Ens vam abraçar i vam plorar la meva mort; bé la mort del meu cos, vull dir.
-Doncs ja està. Ja s’ha acabat el bròquil. Me’n vaig que faig tard.
-No vols saber com va acabar tot plegat? No vols saber que va passar amb la meva promesa?
-Ja no estàs amb ella?
-No. A partir de llavors va ser un desastre. Resulta que no li agradava l’olor que feia, no li agradaven els meus petons, no li agradava com caminava, com em pentinava... Hòstia! No li agradava res del que feia.
Jo intentava fer-li veure que era jo mateix, el d’abans, l’altre, l’autèntic. Però no hi havia res a fer. Se l’hi havia travessat com un mal son. Em va fotre fora de casa seva. Ja em veus dormint pels carrers com un desgraciat. I per si no fos prou, hi havia l’esperit d’aquell paio, tocant-me els pebrots cada cop que li sortia de l’ànima.
-Què volia?
-Collons, què li tornés el cos.
-I li vas tornar?
-Si home, on volies que em fotés? Una altra vegada volant per l’espai? Au, va! No fotis...
-Així que tu ara tens el cos d’aquell paio i l’esperit teu.
-No. Al final em va fotre pena i li vaig tornar el cos. Després vaig trobar un cos buit i m’hi vaig fotre a dins.
-Saps de qui és?
-No. No vull saber-ho. Tant se me’n fot.
-I la teva xicota... es va refer del disgust?
-Que si es va refer?... La mare que la va parir. I tant que es va refer. Es va enrotllar amb aquell paio.
-Quin paio?
-El que li vaig prendre el cos.
-No deia que no li agradava?
-Noi... No hi ha Déu que les entengui. No li agradava gents el seu cos, però es va enamorar del seu esperit.
-Quins collons...
-Ja ho veus, està vist que allò que arriba més aviat al cor, és el que perdura al seny.
-Que fort!



Comentaris

  • Publicat[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 24-11-2019 | Valoració: 10

    https://www.guimera.info/wordpress/contesnadal/?p=2344

    Gràcies.

    Estem oberts fins passats els reis.

  • ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-11-2019 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE

    Pots suggerir alguna imatge?.

    tribuna@guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de josep casanovas olmos

josep casanovas olmos

42 Relats

115 Comentaris

30451 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
He escrit uns quants llibres que han estat publicats a Bubok; una editorial d'Internet a la bast de tothom. Entre ells està "Pescant diàlegs" (Humor), "El Jardí Hermètic" (Ciència ficció), De mis andanzas en la Santa María (Picarescca), una trilogia del personatge Alfredo Bogavante (Investigador privat especialitzat en casos matrimonials), La Cloïssa fòssil (Opera prima), una recopilació de contes "Mucho cuento tienes tú", XL-25 (Ciència ficció d'humor) i La impremta del infern (fantasia-intriga). No puc deixar de nomenar a l'Aurora Marco, que m'ha fet de correctora.