La xerraire

Es movia com peix a l’aigua entre las dones. Tenia aquest do, el punyeter... Ara! Ja se li veia de petit. Que jo recordi, en portava unes sis-centes apuntades al repertori. Totes s’havien lliurat als seus encants.
No era gran cosa ni gaudia de molta paraula, però tenia una tita que parlava com ella sola. I quan dic que parlava, vull dir que parlava de debò. Al principi vaig creure que era una invenció, però un dia se'm va confessar molt amoïnat; la meva tita parla, em va dir. Es clar, jo em vaig quedar sorprès sense saber si riure o morir-me de pena.
No em va quedar més remei que preguntar que era allò que li deia. Vaig pensar que deixaria anar quatre paraules sense solta ni volta com ho faria un lloro, però va resultar tenir llargues converses de tot tipus. Després vaig recordar veure’l tot sovint ajupit xiuxiuejant i tapant-se la boca amb gestos que no eren normals. Ja posats, li vaig preguntar el perquè de tant èxit i em va revelar baixant la veu, que ella, li deia quines tenien predisposició al seu sexe. Ella també li deia com havia de portar els pantalons per marcar millor i li ensenyava els secrets per caminar amb més masculinitat.

Mentre l’escoltava se m’acudien moltes preguntes per fer-li, però no m'atrevia a preguntar. Mai vaig saber del cert, si em va prendre el pèl o no. El cas és que des de llavors, que miro de parlar amb la meva. Em passo un munt de estones a la intimitat agafant-me-la, intentant que pronunciï alguna paraula. De vegades, m’emprenyo i se'm me’n va la mà i li deixo anar alguna batzegada ; “canta” li dic, però noi, no hi ha manera... Em fa l’afecte que és sorda.