EL FILL DE LA VIRTUTS

EL FILL DE LA VIRTUTS


-Mira que l'hi vaig dir: No vagis darrere de la moto, que cauràs. Però no em va fer cas. Li passa el mateix que al seu pare, que mai fa cas del que li diuen. Després vénen les conseqüències i els perdons.
-va caure?
-Què cony va caure! Pitjor! …Es va perdre.
-Perdona?
-Es va perdre. Com et dic. Van parar en una gasolinera per repostar. Li van dir; no et moguis d'aquí. Però no va fer cas, es va fotre a caminar fins que es va ficar a casa d'aquella dona.
-Quina dona?
-Cony! La que el va desvirgà. El va agafar entre les seves cuixes i el va estrènyer que gairebé me’l mata pobre fill meu. Encara a rai que tot i fet una pena, va seguir caminant per una drecera que el va dur dins d’un bosc. Va estar perdut tres dies i tres nits.
-I qui el va trobar?
-Ningú. Es va trobar el mateix.
-Com vols dir?
-Que es va trobar el mateix. Allà no se que cony li va passar, que li van començar a sortir idees de bomber. Volia viure com un ermità, menjar bolets, caçar animals, beure de l'aigua de la pluja… Deia que ell no hi era abans de néixer, i que tampoc hi seria després de mor; que per què cony havia vingut al món si no disposava de temps per fer el que li donés la gana. No saps el que ens va costar convèncer que es deixés de boixaries i tornes a casa. Vam haver de muntar una tenda de campanya i passar una setmana fent-lo entrar en raó a força d'hamburgueses i pollastre fregit amb patates.
-I després, què?
-Després va tornar amb nosaltres. Però va durar poc. Al cap de dues setmanes va tornar a marxar. I no serà perquè la seva mare no el cuidava. El tenia mimat com una criatura. La roba neta, el seu menjar…
-Dic jo… potser estava atabalat de tanta mare.
-Què va! Què dius?... Si feia el que li rotava i sortia cada vegada que volia. I diners no li faltaven: Mama! dóna'm vint euros per al cinema. Te fill, vint euros per al cinema. Mama dóna'm cinquanta euros per anar de festa. Te fill, cinquanta euros per anar de festa… Qui collons vols que el cuides millor que se mare?
-La de les cuixes.
-Calla, calla. Aquella només volia xuclar-li la sang. Encara sort que va ser llest i es va retirar a temps.
-I ara on para?
-En el Canadà. Ens va deixar a tots amb la boca oberta. Una nit es va ficar al llit, i al matí ja no hi era. La seva mare el va anar a despertar com cada dia amb el got de llet amb Cola Cao, les seves torrades amb Nocilla i un croissant de xocolata. El molt cabró havia desaparegut. Encara sort que deixà una nota.
-Què hi posava?
-Cony! Doncs que s'anava perquè estava fins als pebrots de la seva mare.
-Ho veus? Ho veus? …El que jo deia.
-I quina culpa tenia la seva mare d’estimar-lo tant? Les mares són les mares, ja se sap. I aquesta dona no es mereixia això. Va marxar amb traïdoria i nocturnitat.
-I com li va?
-Bé, o almenys això diu. Treballa de serrador en una companyia de fustes. S'ha comprat una casa de fusta que és la hòstia. Riu-te’n tu de les cases que fan d'aquí. De tant en tant ens envia unes fotos a través del correu electrònic i si et dic la veritat, posa una cara de felicitat el mal parit...
-Viu sol?
-No.
-Amb qui viu dons?
-... Amb la de les cuixes.
-Ho veus babau?
-La mara que el va matricular...