CAPVESPRE A LA PLATJA

CAPVESPRE A LA PLATJA

Avui m’he recordat de tu. Ha estat per casualitat, no es pas que t’enyori. Ja ho he superat desprès de tants anys. Passejava arran de platja observant les onades i omplint-me de sorra les sabates que desprès hauria d’espolsar. Feia una tarda plàcida, de les que conviden a passejar. Una parelleta de turistes quasi adolescents, jugaven a tocar d’aigua fent-se magarrufes i saltant i corrent amunt i avall. El xicot no parava de fer-li fotos a la noia.- Vine, posa’t aquí.. Ara una altra, mirant cap el mar. Ella adoptava posats seductors, tot fent-li ullets quan se’l mirava, satisfeta, adonant-se de com el tenia de embadalit. L’airet del capvespre li esbarriava el serrell, i escampava un borbolleig d’hormones a punt d’esclatar per tota la platja. Se’ls veia enamorats. El noi se m’ha acostat i m’ha demanat si els hi podia fer una foto a tots dos junts. Of course!Li he contestat.
S’han posat amb el mar a l’esquena, els peus a l’aigua, i han ajuntat els caparrons mentre es cenyien per la cintura. Feien goig. Les parelletes d’enamorats sempre en fan de goig. Hi havia una llum rogenca, el sol ja fugia de feia estona i els seus rajos ajaguts encenien els cabells llargs de la noia i projectaven unes ombres plenes de dramatisme a les tendres faccions de tots dos. Era una imatge molt potent. Un contrast dels que ens agradaven, de formes ben dibuixades, esculpides a cop d’ombra. Sense concessions. Roig i negre. I el blau, ja incert, del mar posant-hi un fons d’acer escumós. Quan he estampat l’ull al visor, el cor m’ha fet un sotrac. El cap se m’ha omplert del cel del desert. Aquella paleta de colors quan queia el sol! De la sorra rosada i de siluetes d’acàcies solitàries. Dels pobles d’argila i el roig perillós del Níger. Del fang de les ribes, i aquells llangardaixos panxuts de mirada estúpida i lloms multicolors que ens agradava empaitar. Te’n recordes?
Ens nodríem dels colors i de les llums. Viatjàvem a contra pèl, amb aquell coi de jeep tronat que convertia mil sotracs en una tortura deliciosa. Jo patia per tu, tan fràgil i sempre delicada. Em passava el dia pendent que res no et fes cap mal. Aquella temperatura infernal! I la pols, que tot ho omplia. Només tenia ulls per a tu. Per a tu i tot el que ens envoltava, ho reconec. I la gent. Les persones que donaven sentit a tot plegat. Volíem copsar-ho tot, endur-nos el continent cap a casa. Encara que fos entaforat en una imatge de paper. Va ser l’últim viatge junts. No varem poder continuar tot el que ens hagués agradat oi? El destí. De vegades penso que ens marca més que no ens pensem. Tot anava be entre tots dos fins que aquell malànima va entrar a casa forçant el pany quan jo no hi era. Et va trobar sola, indefensa. I, em va prendre el teu cos perfecte, esplèndid. El cos estimat que tantes satisfaccions m’havia procurat, tants moments de plaer analògic. I això no va ser tot, també es va endur les òptiques, aquell teleobjectiu tan collonut que m’havia comprat a Andorra. I l’ull de peix per estrenar. El cabró em va deixar esquilat. Em costa parlar-ne. Em crema la sang!
Però vaig fer el cor fort. Aviat et vaig oblidar tot fent-li ullets a una Canon digital. Amb ella tot es més formal, fins i tot li he fet una assegurança. Però avui t’he recordat amb nostàlgia. Estimada Nikon! Venuda al mercat negre pel preu d’una “papelina”.
En algun lloc dels meus records sempre hi haurà un raconet per tu. Descansa en pau.

Jordi Baucells - 31 de Gener de 2015