Camins que s'uneixen XII

El corb es va deixar caure sobre l'espatlla de la Clarah i va deixar anar un crit.
-Només em molestes, Fly. - va dir, despectiva.
Com a resposta va fer un altre so agut.
-Pretens que faci la feina més ràpid o que s'adoni abans de qui sóc? - la noia va mig aclucar els ulls, enfadada.
L'animal l'observava amb els seus ulls negres com pous, semblava que es reia d'ella. La noia va rebufar com a resposta.
-Maleït animal. - va remugar.
El corb li va respondre amb un altre grall i va alçar la pota dreta tot ensenyant-li un petit pergamí que duia lligat. La Clarah va observar amb ulls crítics l'objecte esgrogueït abans d'allargar una mà i arrancar-li d'una estrebada. En Fly va fer un so més greu del normal tot avisant-la.
-Perdona. - va escopir la noia sense sentir-ho realment.
Els ulls marrons de la Clarah van recórrer ràpidament l'estrany dibuix fet amb tinta negra que hi havia al pergamí. Sabia perfectament que volia dir allò, només li quedaven dos dies.
-D'acord. - va parlar amb veu mesurada. - He captat el missatge. - la ràbia començava a escapar-se-li per entre els llavis. - Pots avisar que estarà tot a punt.
Els ulls negres i profunds de l'animal van reflectir l'acurada màscara que s'havia creat la noia tot intentant que no es notés el munt de sentiments que sentia. Va semblar que en Fly assentia abans de deixar anar un últim so agut a l'orella de la noia i sortir volant precipitadament abans d'arribar a rebre un cop per part d'ella.
-Estúpid animal de les ombres. - va dir-se a si mateixa, enrabiada. - I maleït el dia en què vaig acceptar aquesta missió.

...........................................................

-Dos dies? - en Sacta no es va girar per mirar a la Clarah.
-Sí. - la noia va assentir tot i què sabia que ell no la podia veure.
-Per què tan de sobte? - va preguntar ell, indiferent.
La noia va observar l'esquena ampla i musculosa d'en Sacta i alguna cosa li va oprimir el cor.
-És... complicat. - va xiuxiuejar la Clarah més per si mateixa que no pas per ell.
-Complicat, és clar... - l'home va sospirar.
-No em puc quedar aquí per sempre, Sacta. - ella va prémer els punys abans de continuar parlant. - T'ho hauria d'haver dit.
-I això?
Ara va ser la noia qui va sospirar.
-Perquè si t'ho hagués dit no t'haguessis acostat a mi.
-En això t'equivoques.
En Sacta es va girar i va mirar a la Clarah amb ulls ardents.
-Què... què vols dir? - el cor de la Clarah va començar a palpitar de forma desenfrenada mentre les galtes se li tornaven rosades.
-Sentimentalisme pur i dur. - va respondre ell amb un lleu somriure.
Ella va perdre el color de cop i es va quedar pàl·lida com un mort. Va fer un mig somriure desganat abans de parlar.
-És clar, sentimentalisme...
-Doncs, només et quedaràs avui i demà, no?
Va assentir lleument.
-Et trobarem a faltar. - va dir amb un somriure més ampli.
Ell anava a donar-li l'esquena, però...
-Sacta. - la veu de la noia era un xiuxiueig i tenia cert matís de dolor. - Hi ha una cosa que...
L'home es va tornar a girar cap a ella, va poder veure com havia deixat caure els cabells negres sobre la cara i com les mans li tremolaven.
-Sacta, jo... - va empassar saliva i, de cop, va alçar el rostre, estava plorant. - T'estimo.
La seva veu s'havia convertit en tan sols un murmuri, però ell l'havia escoltada perfectament i s'havia quedat petrificat en el lloc. Ella, per la seva banda, va fer mitja volta i va sortir corrent mentre les llàgrimes li baixaven galta avall.
-I cometré un crim per el qual m'odiaràs. - va recordar-se a si mateixa mentre desapareixia entre l'arbreda.