Camí de Santiago (preludi): Burgos.

Aquella tarda del 13 d'agost del 2003, Burgos ens va seduir amb el tacte d'una senzillesa inesperada, disfressada sota el blanc virginal de les façanes de les cases i un aire majestuós que passejava per la principal avinguda de la ciutat.

Tot just feia un parell d'horetes que havíem baixat del tren i havíem localitzat l'alberg on passaríem la nostra primera nit, mentre vaguejàvem pels afores de les muralles carregats amb les motxilles de muntanya, les cantimplores, els bordons i els nostres somnis de peregrí. No se si mai varem arribar a ser-ho de peregrins, el que sí que sé del cert és que sempre vam mantenir la il·lusió per tornar de Santiago amb una compostel·la que dugués el nostre nom escrit en llatí.
L'hora i mitja que durava el trajecte des de Pamplona -on jo havia passat deu dies amb la meva família - se m'havia fet molt curta. En canvi, a la Sílvia i el Manel, que venien en el mateix vagó des de Barcelona i duien cinc hores addicionals de viatge, el cansament els havia vençut en un combat que va acabar amb ells dormint, i jo; contemplant en silenci el paisatge per la finestra, durant la resta de viatge.

Com que el cel estava tapat i ja havíem tingut temps per descansar, vam decidir esgarrapar-li a la tarda les últimes hores de sol que quedaven, per fer una passejada per la zona cèntrica de la ciutat.
Creuant el pont que travessa el riu Arlanzón i que uneix el casc antic amb els barris més nous, vam prendre de pujada la Calle del Emperador, que anava a parar de pet a una de les poques portes que es conserven del recinte emmurallat. A partir d'allí, un carrer estret i empedrat es va encarregar d'ensenyar-nos el camí de la catedral, que s'amagava enfonsada darrera les cases d'aquell turonet.
La vista de la catedral era esplèndida des de la Plaza de Santa María, alimentada d'un bullici de burgalesos, turistes i peregrins, només comparable, amb el que es viu a la Plaça Catalunya al pic de l'estiu. Vaig preferir emmudir, davant d'aquella visió increïble, a pensar en veu alta que era un pecat no saber reconèixer de quin tipus d'arquitectura es tractava -mai hi entès - mentre la Sílvia intentava explicar-me amb detall què feia que allò fos una construcció gòtica.

Entre tant enrenou, ens va sorprendre la figura de dues gitanes que vaig veure venir cap a nosaltres. En un tres i no res, em vaig escapolir mentre el Manel, per una banda, i la Sílvia, per l'altre, es van quedar amb la mà parada i les gitanes refregant-los una hoja de romero que suposadament utilitzaven per llegir-los el futur. Vaig esperar des d'una cantonada de la plaça, fent que mirava l'aparador d'un antiquari, fins que al cap de cinc minuts els vaig veure tornar amb el romero a la mà, un somriure avergonyit, i dos euros menys a la butxaca de cadascun d'ells.

De camí de tornada a l'alberg ens van informar que podíem gaudir d'un passeig en el tren turístic i que era totalment gratuït pel fet d'acreditar-nos com a peregrins.
Com ho faríem en altres situacions al llarg d'aquella aventura, no varem desaprofitar tal ocasió i vam esperar que fossin dos quarts de nou per tornar a recórrer la ciutat en aquell tractor amb cua. Mentre encara fèiem broma sobre la trobada amb les gitanes -la conya va durar uns quants dies - un peregrí assegut darrera nostre no parava d'explicar a un grup de quatre peregrins més (madrilenys) sobre les meravelles de les terres de la Rioja i la generositat de la seva gent; a l'hora que recorria al tòpic sobre els catalans per deixar clar que son unos agarraos, aunque buena gente, eh. Vaig evitar-me fer cap comentari, però automàticament la meva ment el va classificar persona no grata.
Tret d'aquell incident, el passeig ens va regalar una vesprada inoblidable a Burgos i una postal que ens va acompanyar fins a l'hora d'anar a dormir. Varem sopar a les nou en un bar a la vora de l'alberg. Sopa, llom amb patates i un yogurt.

Quan ja tocaven tres quarts de deu varem tornar a buscar les nostres motxilles, i ens van fer saber que no podíem dormir a l'alberg, perquè era ple de peregrins que havien caminat durant tot el dia, i nosaltres tot just havíem decidit començar. Com que va acabar arribant més gent a deshora ens van disposar un lloc al pavelló municipal.
Una parella jove que feia el camí de tornada ens va explicar que ells havien dormit tots els dies en poliesportius perquè s'havien trobat els albergs plens de gent a tot arreu on havien anat, i el poc que havien descansat en aquells terrers durs els havia fet més difícil el camí.

Després de rentar-nos les dents, i desfer els sacs de dormir, ens varem estirar al mig de la pista.
Va ser una nit curta.