Cada dia, cada nit.

La seva llum, la seva brillantor...és totalment increible. Et fa somiar, viatjar sense moure't, pensar en tot i en res a la vegada. A cops m'agradaria ser com ella.
Lliure, silenciosa, discreta.
M'he enamorat, o tal vegada m'he obsesionat ? No ho sé. Sé que la vull tocar. Vull descobrir la seva textura, vull olorar-la, vull cegar-me amb la seva llum, només per poder dir que m'ha cegat ella i és completament impossible de vèncer aquella força que desprén. Però, és impossible per a mi, almenys de moment. No puc arribar-hi, és massa lluny. Una cosa tan preciosa...i es tan complicat trobar-la ? Tan perillós anar-hi ? No ho entenc. A les nits, se'm fa tan palpable la seva presència que tanco els ulls i els obro dues, tres, quatre vegades seguides per veure si en obrir-los ja ha aparegut. Però mai apareix. Quan que és aprop, començo a sentir-me tan a gust, sento un plaer immens dins meu impossible de controlar. Però, qun noto que no hi és, quan no la veig, em sento buida. Buida de res, sense bellesa i sense ningú.
Sola.
Completament sola.
Ella és qui m'omple d'alegria, qui fa sentir-me feliç, qui amb la seva llum il.lumina el meu camí, encara que només sigui de nit. L'estimo i ho noto...és tan absent la seva presència, que crec que només puc fer una cosa per fer-la present en mi. Per poder arribar a ella.
Sí, si ho faig la podré tocar, besar, acariciar. Brillarem juntes per sempre més i ens enriurem dels estels empipant-los amb el vent. Cegarem a qui ens miri, doncs la nostra llum serà cegadora i invencible, i dormirem plàcidament damunt un cel inexistent.
Però, encara no.
Tot això es fa molt enfora del que jo puc arribar a fer. No puc sortir d'aquest món, tampoc puc crear el meu, no puc anar més lluny d'això. Sort dels somnis i la imaginació.
Però arribarà el dia, i vendré. Aleshores sí que farem tot el que volem fer. Mentrestant t'estimaré, i t'anyoraré.

T'anyoraré cada dia, t'estimaré cada nit, apreciada Lluna.