Arrencar a córrer

ANEM PER FEINA!

Vaig néixer, el desè dia del mes Floreal al mateix poble que algun dels plora¬cossos més emblemàtics i preponderants de la nostra escenografia veïnal (aquell manat de capsigranys que van de cambra amb guants) aprofiten per passar-hi l'estiu per quatre duros mal comptats. Segons totes les constatacions històriques inherents, per les quals he tingut interès, vaig ser concebut, bo i coincidint amb l'entusiasme independentista de la República Centrafricana, del Congo francès, de Xipre i de Gabon. Al natural paroxisme nacionalista d'aquests col·lec-tius de persones d'idiosincràsia tan diversa, també s'hi va adherir l'exultant sa¬tisfacció de la cosineta Julita de San Qui¬rico de Tarrasa, que acabava de prome¬tre's amb l'hereu d'un fabricant de la Colònia Vidal, que confeccionava gavardines per a senyor i mantellines de fantasia per a les senyores. Estic francament convençut que, simultanejant amb les ànsies de llibertat dels pobles entenimentats que mereixen ser sobirans de ple dret, i posats a compartir eufòries, s'hi devia unir la babilònica ufanor dels afeccionats dels Reial Madrid que acabaven de vèncer el Peñarol de Montevideo i es proclamaven, d'aquesta manera tan simple i ximple, Campions de la Copa del Món de Clubs.
Per poder ser partícip actiu d'aquesta enorme truita d'espàrrecs i ceba rabiüda que hom anomena món, vaig aterrar-hi de part natural, sota el signe de Taure i amb el compromís adquirit de no ser mai soci del Barça. Just uns dies abans de la meva presentació oficial en societat, en Yuri Gagarin donava voltes, com la vituperada senyera, per damunt dels nostres cants sense saber ben bé on anar a raure. Mentre aquell bon jan, amb privilegis de camarada distingit, estava donant més tombs que un ciutadà anònim, incaut, càndid i civilitzat dins d'un organisme qualsevulla de l'Administració; en Khruscov i en Mao se les ventaven a Moscou; els Estats Units feien famós el nom d'una paradisíaca badia cubana que té un atribut més aviat lleig (Cochinos), mentre que a Laos els comunistes més recalcitrants feien pes-sigolles a les plantes dels peus a l'acabat d'estrenar president J. F. Kennedy. Sembla ser que, quan vaig començar a barallar-me, obsessivament i foras-senyada, amb el Pelargón, l'Iraq ensenyava la llesca a Kuwait; la Carmen Cervera (allò tan malsonant de Tita encara era a les beceroles) era proclamada miss Espanya; el que amb el temps esdevingué més que un club, perdia la Copa d'Europa contra el Benfica portuguès a Berna; en Manolo Santana es feia dir, a cops de raqueta i de generosos i indiscrets somriures, "sí senyor" al Roland Garrós i en Gary Cooper clavava els darrers cops de puny a la vida. Entre tanta ampul·lositat vital, en Charlton Heston, i com aquell qui no vol la cosa, passejava els seus quaranta anys de morenor d'Illinois tant pels carrers de Peníscola com pels d'aquell Burgos cofat, sempre fidel i dilecte. Tot i això, jo continuava eixugant, amb insultant perseverança, els biberons de Pelargón, del tot absent del cosmos i de la mare que el va arribar a parir. De fet, me'n refotia (amb perdó) que els anglesos desembarquessin a Kuwait, que Israel volgués escarnir el russos en llançar el seu primer coet a l'espai, que el sector oriental de Berlín aixequés un mur per aïllar-se de la resta de la gent benpensant, que els sis-cents es poguessin convertir en uns set-cents cinquanta per quatre peces de xa-valla, que un cèlebre futbolista hongarès tingués la potestat d'engatar-se, a cor què vols, sense haver de donar explicacions a ningú, que afaitessin de la National Gallery de Londres el retrat El duque de Wellington de Goya o que els admiradíssims Hemingway o Josep Maria de Sagarra fessin lliscar el cordill per les corrioles de llurs persianes essencials, per darrera vegada... jo feliç, amorrat al Pelargón i amb el posa-me-les aquí, que no duc butxaques, m'anava inflant generosament, com un bocoi des-prés d'una pròspera verema, de galtes i de sotapap.
Vaig arribar al món enmig del neguit general per la recent descoberta del Duralex d'Andorra, impressionat per l'entendridor argument del West Side Story, satisfet pel casament de la Carmen Sevilla amb l'Algueró, trasbalsat pel porompompero del Manolo Escobar, commogut per les fibres sintètiques com el tergal i la terlenka, arrelat per la intrèpida fundació d'Òmnium Cultural, pel naixement de Cavall Fort i per les voluntarioses arpejades de guitarra de l'Espinàs i quinze més. Vaig arribar al món de part natural, si hom per natural entén fer passar el clau per la cabota, sota el signe de Taure, com tanta i tanta gent, i amb el compromís adquirit de no ser mai soci del Barça, com tanta i tanta d'altra.
El fet de no ser l'únic Taure del planeta, em fa feliç, em reconforta: m'omple de sincera gaubança. Vull ressenyar que taures foren també, per esmentar-ne alguns dels que han fet més forrolla: Hitler, Isabel II, Harry S. Truman, Caterina la Gran, Robespierre i molt probablement Mortadelo i Filemon, Don Carpanta o el mateix Massagran d'en Folch i Torres.
D'aleshores ençà han passat els anys i els panys. Els anys els sumo, els panys els canvio i em quedo tan ample. M'he casat per l'església, he tingut una filla que s'assembla a la meva cunyada de Terrassa, he escrit un gran llibre i va venir d'un sol pèl de bigoti de lleó marí, que un mal llamp no m'enxampa a mi, en comptes de trinxar la mitja dotzena d'alzines sureres que vaig plantar, fa anys, en un bosc de les Arenes. (Curiosament, aquella discreta col·laboració, desinteressada i espontània, en la campanya de reforestació organitzada per la Crida a la Solidaritat, haguera pogut sortir una mica cara a la meva companyia d'assegurances, tot i que, tal i com passa a les pel·lícules, podia haver solucionat la vida de la meva esposa).
Sempre m'han dit que tinc poc sentit de l'humor; aquesta ximpleria gratuïta no em treu la son. Posats a no tenir, tampoc tinc diners i, en canvi, ningú me'n parla, d'això. No he anat mai a la recerca d'amics rics. Penso que, a la llarga, tenir-ne és un mal negoci. Sembla ser que, com a norma, aquestes criatures sobrades d'armilla, no et solen donar amistat: te la lloguen a terminis i tal dia farà un any. Es comenta que hi ha crèdits que els acabes pagant religiosament, amb un interès exorbitant, disbauxat, mantegós i que hom, algunes vegades, encara té les penques de disculpar... Davant d'aquest poc engrescador panorama que se'ns presenta, si la prudència m'ha de fer traïdor: visca el fariseisme i... salta borni que hi ha un rec!
Puc presumir, una mica fatxendament, si voleu, d'estar enamorat per partida doble, tant de la meva feina com de la fornera de l'hipermercat de sota casa. Malgrat tot el que, d'entrada, pugui sem-blar, la meva dualitat amorosa només és mitjanament corresposta: la feina només es fa l'estreta, a l'hora de cobrar-la; la fornera, se la fa sempre, l'estreta. Sostinc que el treball és l'oferiment més poc gratificant amb què ens obsequia el fet de viure. Per demostrar-ho, no cal fer cap més prova que la del nou: nou de cada deu ciutadans del món voldria viure sense pencar. (I el que fa deu, estadís-tiques en mà, ja en viu).
M'agradaria, per acabar aquest seguit de reflexions desordenades i fetes a cops de puny, justificar el perquè d'aquesta meravella de paper imprès que teniu a les mans... Què dic justificar? No m'he de justificar de res davant ningú. Si us plau una mala mica el que acabo d'escriure és que no hi enteneu res i, si no us agrada gens, és perquè encara hi enteneu menys que res... Curt i ras.
Visca el futur nuclear i cibernètic, els borregos de Cardedeu, la truita Juanita de Vilanova, el degà dels horts del Brunet i de Fontscalentes de Castellar, la tieta Virtudes d'Oriola i la irrebatible moral alcoiana.