ANESTÈSIA.

Molt lentament va anar perdent la sensibilitat en mig cos. Li venien arcades de l’ anestèsia, que encara que dolça –una primera punxada local va atenuar la següent, més desagradable, a la base de la medula entre els discs de la columna- li va va provocar nàusees i va haver de girar la cara cap a l’ espatlla esquerra fent el el gir més flexible, per no empassar-se els possibes vòmits. Estava desperta però li rondava la somnolència pròpia dels efectes d’aquella química injectada tan directa al seu cos. Mirava el rellotge gairebé de reüll, just a la seva esquena. Passaven deu minuts de les quatre de la tarda. Poc faltava perquè els cirurgians que l’assistien comencessin la intervenció, aquella que li havia d’ obrir les tres capes del seu ventre per portar al món al seu petit que era punt de nèixer sense saber encara en quin estat.

Estava envoltada de sis persones: dues infermeres, un infermer, el metge anestesista i els dos cirurgians. Una de les infermeres, amable i xerraire, li demanava quin nom havia pensat per als seu fill. Ella li seguia la conversa. Volia donar un aire de normalitat a la situació malgrat que sabia que el seu fill podia nèixer sense vida. Era una intervenció de màxima urgència. A continuació, l’ anestesista va passar a controlar la posició dels catèters en el seu braç dret i el pas dels líquids pels tubs. Totes aquelles ampolles penjaven d’un porta sèrum aparcat en el cantó contrari d’on ara, estirada, dirigia la seva mirada. Quan el doctor va acabar la seva tasca va seure en un tamboret just darrere seu, al cap de la taula d’intervencions. Li acaronà el cap i els cabells. Ella va poder sentir la seva presència i amb una veu dolça i suau li va dir que tot estava sota control. Se sentia estranya, però protegida. Potser no era del tot conscient del que podia ocórrer, però ho vivia més com una novetat que com un gran risc.

Era la primera vegada que rebia una anestèsia que li paralitzava la meitat del seu cos. Per un moment va pensar que si mai passava res, si es produïa un ensurt, ella romandria allà, inmòbil, sense possibilitat d’escapatòria, només esperant que el perill es llancés al seu damunt. Inesperadament es va produir un soroll sec, un pet elèctric i es van apagar els llums del quiròfan. Hi havia silenci, i les veus de tots els assistents a la intervenció es van esvair. Negra nit enmig d’un quiròfan d’ hospital. Va pensar que era una baixada de tensió. Un nou pet sec, de cop d’ interruptor, flagrant, va donar pas a la llum freda de la sala i ella romania sola, en aquella taula. Davant seu ja no hi eren aquells personatges anteriors. Una bèstia, un brau enorme, estava als seus peus. Rebufava i salivava, la bèstia, i ella, inmòbil, se la mirava. Volia cridar pero no podia. Els tubs li penjaven del braç, el rellotge marcava un quart i mig de cinc, i estava sola davant d’aquell animal que movia les potes amb petits moviments breus i curts, sense desplaçament. Ella va pensar “t’ esperava. Aquí estic, immòbil, lligada amb cordes de plàstic plenes de sucs transparents, estirada i marejada. T’esperava. És el teu moment. Sóc teva”-. Sentia com la bèstia, cada vegada més a prop, li olorava els peus, ara les cames, les cuixes. Treia la llengua rosada que gotejava i la llepava, tota ella, els melucs, el pubis rasurat, el sota ventre. Li rajava la suor freda, tot esperant la queixalada del brau que la menjaria a ella i al seu petit, com si es tractés d’ un monstre mitològic, i que un bany de sang vermella negaria el quiròfan. I sense poder cridar. La bèstia seguia ensumant-la. La seva cua oscil.lant repicava en les potes d’aquella taula i el dring d’aquell moviment de so metàl.lic li arribà als tímpans, i viatjà més endins, fins arribar al cervell. “Mossega, fes-ho ja. No allarguis aquesta agonia ni un instant més”. L’ animal avançava longitudinalment fins arribar a l’ alçada del seu cap i, cara a cara, es van trobar ella i la mirada del brau. La petonejà amb la llengua, tota la cara, els llavis i el seu rostre va quedar moll i impregnat del seu alè. Una de les seves banyes arrossegaren el llençol verd que li tapava el pit, i amb la punxa afilada va reseguir el pit esquerre, amb cura, i el mogró es va endurir, com acaronat per la mà d’un amant pervers. La bèstia, va fer el tomb a la taula, va topar amb la barra d’on penjaven el serum i l’ anestèsia i les ampolles van sonar com esquelles de vidre. Ja, a l’altra cantó, el brau va tornar a acostar-s’hi i, damunt d’aquella panxa prenyada, va descansar el seu cap. Va restar uns segons en aquesta posició i satisfet, es va incorporar. Ella sabia que s’ acostava el final. Era com si conegués a la perfecció que el ball parsimònic de la bèstia al voltant de la taula d’operacions era el ritual previ a cruspir-se la criatura i després a ella mateixa, per acabar bevent-se-la. El brau va obrir la boca de bat a bat i, com un sofridor cavall picassià, ensenyà les dents. Ella tancà els ulls. No va sentir res. De sobte, els plors del nadó, que plorava a xisclets. En obrir-los va veure la cara de l’anestesista damunt seu, amb un somriure obert. El doctor li deia, “Felicitats, és un nen preciós, i sembla que li queden forces per bramar…”.

Eren dos quarts i mig de cinc. Ella estava i no estava. Una de les infermeres li apropà el nadó de color esbergínia pel patiment fetal, al cantó esquerra on descansava el seu cap, i embolicat en un llençol de plata, la infermera el va col.locar damunt del seu pit, on el llençol verd, arriat, deixava veure el mugró encara erecte que minuts abans havia acaronat la banya del brau.

Era la primera vegada que rebia una anestèsia que li paralitzava la meitat del seu cos i finalment la bèstia la va visitar. Tanmateix no va haver d'apretar a córrer.