A l’endemà…

L’endemà de tot se sentia rar. No es trobava a sí mateix. La seva dimensió havia desaparegut i amb ella, les sensacions, el records, les olors i els somnis. Des que ella ja no hi era, des que ella no era qui creia que era, no tenia ni guia, ni camí, ni destí, ni enfoc per als pensaments, els seus designis. Aquest punt de no retorn l’havia deixat perdut i esmaperdut, com el caminant sense brúixula. Havia despertat d’un somni i s’havia desinflat com un globus abandonat en un racó. Ja no hi era el pes de la motxil.la...

Tancà els ulls i pensà: què dura i estèril és la llibertat…