andanes

Una davallada vers la buidor més absoluta. Perquè de vegades els records no ens aporten plenitud, ni belles imatges que cal ser evocades, sinó dolor i foscor.

Sobretot foscor: negror, túnel, no-temps...

Un espai intemporal que roman aliè al caminar i que no avança perquè es troba el metro / inexistent.

I alhora una barreja d'estadis: el pla real (un túnel amb significat i un metro que no arriba) i l'eteri (els records, la negror).

Fins la propera,

LLIBRE

comentar-te el teu primer poema...
una pinzellada melangiosa d'una trobada temps enllà... d'un mocador blanc dient adéu... mirant el forat negre del túnel del temps perdut i a l'altra banda la via que desapareix cap a un horitzó... esperançador?
un petonàs i una abraçada!!!
tens tanta concentració de sentiment en els teus poemes que no cal que siguin llargs per omplir-me...

Et veig baixant, lentament, amb recança.
Mirant els teus relats i les dates m'adono que t'estrenes. Benvinguda.
M'ha encantat aquest poema, un tant claustrofòbic, aquesta és la sensació que em dona al llegir-lo, una claustrofòbia, però, que m'empeny a seguir-te en aquest camí cap a l'andana dels records.
On viatjaràs?