Amics

Prenien cafè cada dues setmanes. Començaren a fer-ho sense gairebé adonar-se’n i cinc anys després continuaven promesos a aquell costum inalterable, envoltats sempre del mateix escenari, gens acollidor, gens particular.... un escenari tan fred o comú com a qualsevol altre però que malgrat tot, ja havien fet seu. Cadascú duia una vida diferent a l'altre... però entre mirades i secrets mal guardats, havien après a estimar-se. Xerraven mentre es miraven amb insistència als ulls, es deien els t’estimo més honestos, més purs.... Les mans sobre la taula buscaven l’excusa més absurda per anar-se a trobar. Buidaven a corre-cuita les seves paraules, esperant guanyar temps al temps.... que s’esmicolava entre riures i glops petits, com si volguessin no acabar mai aquells cafès que anaven refredant-se dins les seves petites tasses. Recordaven quan temps enrere, les finestres esdevingueren petites aliades on els seus ulls anaven a refugiar-se quan els sentiments semblaven massa descontrolats.... Cap dels dos havia volgut despullar-se mai davant de l'altre, qui sap si per no deixar massa al descobert els sentiments que tots dos encobrien, o potser intentant buscar des de sempre, aquell punt misteriós que els havia enganxat des de feia tants anys. No volien córrer el risc que l'altre volgués fugir, sobrepassat per la por més irracional; però la veritat era que cap dels dos havia estat disposat a fer-ho mai....

Havien començat a coneixe's d'un mode incorrecte, anecdòtic... fins i tot precipitat. Conversa rere conversa van anar apropant-se, van anar lligant petits detalls que construïen una personalitat potser no gaire real, però d’alguna manera tal i com tots dos havien volgut mostrar-se davant de l’altre. Feia anys que parlaven sense pors. Sempre havien tingut present que la seva història estava per començar però mai no havien pensat més enllà ni pensaven en realitat en marcar un inici. Segurament, sense saber-ho, la seva història ja havia començat a escriure’s....

Remenaren amb les culleretes els cafès calents, fent petites voltes on anaven a fondre’s les seves mirades, les paraules que no es deien... els pensaments més íntims. Els hi hagués agradat dir-se que ja no hi havia obstacles, que la por havia desaparegut, però potser havien fet tard. En algun moment van voler besar-se, però alçaren murs tan alts que costarien d’enderrocar quan es decidiren; en algun moment no gaire llunyà haguessin volgut fregar-se les mans i prometre’s un nosaltres... Feien tard; deixaren escapar el moment sense ser-ne del tot conscients de quan havia estat. Mirant tots dos en direccions oposades, per fer-ho fàcil, per no patir, havien renunciat a sentir-se vius cadascú en els braços de l’altre, a tremolar amb les carícies més sensuals que es podien haver regalat. I el moment semblava haver-se esvaït. En algun lloc dels seus pensaments, en un lloc amagat dels seus jo més íntim, tots dos imaginaven retrobar-se, però no eren prou valents per intentar-ho... un cop més.

El sol aquell dia era particularment lluent. Mai no havien aconseguit passejar sota els seus rajos, amb tranquil•litat. Cap dels dos movia el seu cap mentre caminaven al mateix ritme, resseguint un les petjades de l'altre... gairebé s’oblidaven de parlar quan es veien forçats a desplaçar-se molt a la vora, notant de vegades l'escalfor d'una pell envellida, el perfum particular que desprès de tants anys encara els feia vibrar a l’ensumar-lo... Les distàncies esdevingueren sempre rutes inerts i buides de sensacions... Potser algun cop haguessin volgut dipositar la ma dins el palmell de l'altre però la por a una sensació encara desconeguda posava fre a aquell impuls....Es tractava sempre d’arribar a un punt i no de gaudir del camí. Mai no s’ho havien pogut permetre...

“Anem...” va dir ella. “Fins la propera ....” va dir ell. I una darrera mirada semblava amagar de nou tot allò que no havien estat capaços d’expressar amb paraules. I així passaren els dies i les setmanes; esperant sempre que un dels dos tingués mitja hora per compartir un cafè en aquell mateix escenari, gens acollidor, gens particular.... un escenari tan fred o comú com a qualsevol altre però que malgrat tot, ja havien fet seu.