Ambigüitat

Al seu taller de Florència, Leonardo observava el quadre inacabat de la Gioconda. No li agradava aquella expressió absent. Volia captar les seves emocions i convertir aquella dona en una esfinx, en una icona per a l'eternitat. Delicadament amb un pinzell carregat de pigment i oli barrejat amb trementina, va cobrir els ulls i la boca -la comissura dels llavis-, amb una capa de color semi-transparent. Un cop acabat, deixà la pintura, se n‘anà a reposar a la recambra. Lisa, la seva model -la dona de Piero Francesco da Giocondo-, deixava els vestits que havia escollit per al retrat, en aquella petita habitació; ell se'ls mirà intentant comprendre el seu esperit, obligada a viure amb un home que només la veia com una possessió.

Piero Francesco, desitjava intensament veure el quadre de la seva dona -li tenien prohibit. Tot i així va decidir anar al taller del mestre. Un dels ajudants de Leonardo va deixar-lo passar a l'estudi. La sala era amplia, una mica desordenada. Piero va veure la tela coberta per un llençol. Leonardo va saludar el nouvingut contemplant el seu rostre indefinit, estranya barreja entre allò femení i masculí que tan sovint cercava. Posseït per un impuls inexplicable, va ordenar a en Piero que es vestís amb les robes de la seva dona i que posés per a ell. En Piero el va obeir, dòcilment sense dubtes: volia formar part també de l'obra, com a part de l'engany a una societat que castigava l'ambigüitat.

Lisa que arribava per a la sessió de pintura, va veure l'escena com si un mirall li retornés la seva pròpia imatge: el mestre d'esquena, el quadre i la model mirant cap a ella, amb un somriure irònic i enigmàtic, penetrant el seu interior.

Leonardo va copsar aquell moment màgic, un encontre de mirades, un esclat de preguntes sense resposta.

Sapere vedere, s'havia convertit en el seva forma de viure.